world

Ja he comentat el xocant de la falta d’espai personal a l’Índia en l’escena de fer cua per a comprar un bitllet de tren. Un altra escena encara més xocant en aquesta direcció fou als  parcs.

Eels parcs a l’Índia, al menys l’Índia massificada i sagrada, són pagant, per a gent que pot pagar les 50r (uns 0.6€)  que costa. Jo em colava algun cop per trobar espai i respirar de la pressió humana constant, de la qual ni allí escapaves.

El primer que em soptà fou un cas en que estava assentat a un escolanet al terra, sol, llegint, i un indi se m’assegué al costat, literalment pegat a mi, el seu braç i muscle estaven en contacte directe amb mi, tot i haver espai de sobra a esquerra i dreta. Ni em mirà ni em parlà, al cap d’uns instants es tragué el mòbil de la butxaca i es feu una foto, un selfy, amb mi, després d’uns instants més se n’anà. L’escena em deixà pou perplex, però ja havent observat la completa nul·litat de concepte d’espai personal simplement la vaig contemplar com si fos un fet més de la idiosincràsia d’aquesta cultura.

Però més impactant encara és la falta de concepte de soledat. A altre parc jo també assegut sol intentant llegir, altra gent també venia i anava sentant-se al meu costat, allò ja era habitual (aquest cop sense contacte físic). El novedós i curiós fou un grup de xiquets (que també s’havia colat per un forat) i uns gronxadors. Jo estava sentat davant d’un xoc de 6 gronxadors, hi havia 6 xiquets que, després de demanar-me un milió de rupies, es posaren a gronxar-se. El que m’impactà és que tot i haver gronxadors de sobra per cada xiquet posar-se a un, hi havia 3 gronxant-se i 3 espentant. L’espectacle em va parèixer tan estrident que vaig decidir intervindre, vaig agafar un dels gronxadors lliures i vaig començar a gronxar-me jo mateix, movent les cames i cos avant i arrere, com és tan habitual per xiquets que van al parc. L’escena és va tornar encara més estranya quan els xiquets pararen i em contemplaren amb una cara de sorpresa immensa. No entenien, no comprenien, no podien concebre com jo em podia engronxar-me tot sol. Probablement no havien vist mai en sa vida a ningú engronxar-se sol, probablement ningú del seu entorn havia mai necessitat engronxar-se sol! Sospite per un simple motiu, ningú del seu entorn, ni ells, havien estat mai sols.

Altre cop em feu reflexionar com de diferents societats poden arribar a ser, una societat en que el concepte de soldat pareix ser aliè! Això em fa admirar com de distants diferents grups humans poden arribar en conceptes bàsics. També com d’important és la soledat i l’individualisme (amb el nostre espai personal) a la nostra societat, i sobretot el cert orgull i satisfacció que obtenim per fer les coses per nosaltres mateixa. Fins a quin punt aquest sentiment és degut a alguna construcció biològica i fins a quin punt és inculcat per la nostra societat, i si és per la nostra societat des de quan és així? I des de quan no és significatiu (si mai ho ha sigut) la soledat en la societat índia del la vall del Ganges? Quins nivells de densitat, de vida en família, de ritus, son necessaris per eliminar el concepte de soledat, d’estar sol, o crear-lo?.

Imagine això explica molt l’espiritualitat de la gent, en que buscar aquest espai personal et porta a la medicació i ser asceta.

També em pregunte quina importància té açò en la construcció de les respectives societats, aquesta que visite i la que tinc a casa. Com el sentit d’individualitat pot afectar, i fins a quin punt, al tipus de vida que fem.

Finalment un dels xiquets, el que millor anglès parlava i el que em demanà el milió de rupees, fou l’únic que aprengué a gronxar-se sol quan els vaig ensenyar, els altres desistiren prompte i es gronxaren uns a altres, fins que un grup d’indis (xics i xiques estranyament) de trenta i pico anys els feu fora de mala manera i es gronxaren ells, altre cop uns empentant als altres, cap es gronxava sol.

…

Un últim fet curiós dels parcs. Com he dit no hi ha quasi dones als carrers de l’Índia i el desconeixement masculí del món femení és immens, i en el cas dels joves solters deu ser quasi complet. Per tant els parcs sent els llocs on moltes parelles de nuvis joves van a passejar (per tindre intimitat i espai) són un lloc de voyerisme. Es por vore a darrere les tapies dels parcs que hi ha joves indis, mascles, que fan guaites curtes, i s’amaguen, encuriosits per vore a les parelles passejant, comparable a quan la gent anava a les platges als anys 60 a vore a les sueques, però en més vergonya aparent ja que ho fan d’amagat i com si fora un crim.

 

Que una parella passejant siga un signe eròtic del que amagar-se diu tant de les societats com que la gent anara a la mar a vore biquinis, és un reflex molt gran de els funcionaments interns d’aquell món.

A aquest punt del viatge encara seguia llocs turístics a més de grans ciutats. Bothd Gaya quedava a meitat camí entre Benarés i Calcuta i és on històricament és deia que Buda havia aconseguit il·luminació. També fou l’únic lloc a l’Índia on vaig entrar en contacte en el camp Indi, en zona rural.

Escric 4 notes històriques del lloc de la il·luminació: Allà estava una figuera, l’arbre on Buda es va il·luminar fa uns 2500 anys, la figuera és molt diferent de les figueres mediterrànies. Un tal rei hindú la feu tallar segles després però una reina budista posterior feu plantar al lloc un dels fillols de l’arbre que havia estat plantat a Sri Lanca allà. Eixe arbre és el que està allà des d’aleshores en principi. Després més reis, budistes en aquell moment, començaren a construir monuments, el que domina ara és una alta torre que al pas del temps fou quasi completament desfigurada pels elements. Al sXIX els colons britànics els va parèixer divertit aquell lloc sagrat que cap indi li donava la més mínima importància (no quedaven quasi Budistes a l’Índia, i cap a eixa zona), van reconstruir la torre donant-li un estil que ells pensaven era l’original. Finalment el rei Tailandès (un país eminentment Budista) pagà recobrir d’or una gran decoració en forma de copa en punta a dalt de tot.

A més des dels anys 70 diversos països Budistes (Japó fou el primer) es dedicaren a obrir allà monestirs de les diferents branques del budisme. A cada nou monestir que obrin (encara hi ha sota construcció) intenten superar als altres en ornamentació, mida i luxes. He de dir que hi ha autèntiques obres d’art, com si hagueren creat xicotetes recreacions de les millors catedrals europees, cadascuna en el seu estil arquitectònic  i totes posades una al costat de l’altra, creant un alt contrast i diversitat: tibetans, japonesos, bengalesos, laos, xinesos… Tot amb un conjunt de visitants en tot l’aspecte de turistes de parc d’atraccions, estranys, però turistes.

Tot plegat em donà la sensació de parc temàtic, on el tema era el Budisme i on no hi havia atraccions, el qual seria interessant si no estigués a la Índia en meitat del camp indi, a l’estat que és un dels més pobres de l’Índia. Si el contrast a l’edat mitjana entre una catedral bén decorada i els barris populars que l’envoltaven devia ser enorme, ací desenes de temples en meitat de cases de fang, amb xiquets despullats jugant entre el fem i els porcs, carrers en que el fang et podia arribar als genolls i famílies en mitja dotzena o una dotzena de xiquets cuinant al carrer en llenya. Això dóna un immens contrast entre luxe religiós (pagat per països de l’estranger) i la realitat de misèria local. Tot plegat és encara més impactant pel fet que tot allò idealment hauria d’estar replet d’un estat d’espiritualitat mística en comptes d’extravagància i ostentació. No serà el 1r lloc en que hi haja tan de contrast religiós en la realitat de l’entorn, però el concepte parc d’atraccions desenvolupat a l’Índia, que ja veig per 2n cop, aquest budista en comptes d’hinduista, em xoca encara més per ser d’una dimensió major, com tot el que és a l’Índia relacionat en el factor humà.

Històricament remarcaré un parell d’aspectes que se’m quedaren un parell d’elements de com funciona el món amb l’historia del lloc.

Buda aparentment després d’aconseguir la il·luminació no volia ensenyar a ningun dels seus companys el que havia descobert ja que afirmava que el camí cap la il·luminació era massa difícil per a ser seguit per a la majoria de la gent. Ells li digueren que sí, que tenia raó però però que potser algú de tota la gent aprendria el camí per aconseguir el mateix estat, ell concedí que potser algú ho aprendria i és com començà la 1a religó basada en un messies original, el budisme. El que em pareix sorprenent coneguent eixe fet és com una cosa que des de la seua concepció estava entesa com una ideologia elitista del camí a la il·luminació a través de la meditació, s’ha convertit en una religió de masses.

En part la resposta la té el continu va i ve de Bodth Gaya si. Com es veu a l’esbós de descripció històrica del lloc, les diferents fases d’aquest santuari (tallar o plantar arbres, construir temples i monuments, abandonar-los, reconstruir-los, decorar-los) pareix que han estat determinades per la voluntat de diferents reis i governants. De la mateixa manera eixos governants eren alternativament budistes o hindús, explicant les seues accions de construcció, destrucció o abandó. En aquestos fets històrics en que el governat elegís una religió o altra es veu com eventualment grans parts de la població també segueixen la mateixa religió (lligant sempre poder i religió), el mateix fet que explica que es construïsquen monuments al voltant de l’arbre de la il·luminació fa que grans masses de la població seguisquen una religió d’alt contingut meditatiu i d’alta dificultat per seguir els seus dictats bàsics. De la mateixa forma explica el perquè els monuments poden acabar en estat de ruïna i la població que viu al voltant haver perdut la devoció per ells.

Finalment reflectir en l’aparent obsessió dels asiàtics, especialment els budistes, pels diners. Al temple hi havia caixes de donació, molt grans. Quan hi estava va coincidir que les havien de buidar, i anaren en sacs i sacs de diners posant tots eixos diners de les caixes als sacs en pales. tot un espectacle digne de vore, en que els bitllets es tracten com si foren carbó, just davant de l’aparentment sagrat arbre de la il·luminació, Al cap i a la fi una religió sobreviu més per tindre poder i recursos que no per donar pau i saviesa.

En conclusió aquest xicotet lloc sobre la superfície de la terra exemplifica de manera singular molts trets comuns a tota la humanitat. Luxúria relgiosa vs pobresa estrident, enveja, aparentar, poder, ideologies, diners.

Gaya, una de les 7 ciutats sagrades de l’Índia, on els cultes  del Jainisme, Hinduisme, i Budisme la tenen com a ciutat santa.

Gaya, seu del temple de Vishnupad Mandir on es suposa que estan les empremtes de Vishnu (Vishnupad significa peu o empremta de Visiu, el protector suprem del bé) i una de les 7 ciutats sagrades de l’Índia, és un Benarés en miniatura, en que també assolixes la salvació allà, en aquest cas per donar de menjar  Gayasura (el dimoni Gaya) que fou enterrat per Vishnu allà, amb una potada, deixant la famosa empremta. Per tant és com Benarés amb carrers més amples i bruts, amb riu però sense pràcticament aigua, i molt molt plé de deixalles, i amb aparentment més misèria.

Hi havia menys vaques per tant els muntons de fem eren més grans. I havia bastants cabres això sí, i la comunitat musulmana més nombrosa, amb el curiós fet, que encara no entenc, que passejant per un dels seus barris em feren fora perquè no podia estar allà.

El llit del riu era tot un femer, amb el particular espectacle d’un xiquet de 2 o 3 anys, sol i sense pantalons, allà de peu en meitat de les deixalles.

El més impactant a nivell olfactiu fou el descobrir a una cantonada, anant a l’estació, una pila d’uns 5 metres de llarg per 3 d’ample d’intestins d’animals que es coïen lentament al calent sol. L’olor d’allò i la quantitat de mosques t’advertia de al seua presència centenars de metres abans, arribar i passar-hi sense que l’olor nauseabunda s’apoderés completament de tu. era tot un repte. Jo em vaig obrir la boca i el nas amb una mascareta que porte, per tant no vaig ser víctima de tot el terrible gas pestilent, però altra gent hi passava per davant sense cap protecció aparent. En tot cas és difícil descriure una olor en paraules, però no és una cosa que desitjara a ningú de experimentar, menys als habitants d’una ciutat que hi viuen allà diàriament. Se m’escapa el perquè aquest escenari en concret existia o era permès d’existir en un entorn tan social, però el que és evident és que allà estava i era tolerat. A més de no pareixia circumstancial, les parets contra les que estava deixat aquella pila de budells en procés de descomposició estaven ennegrides per temps i temps de llançar alguna cosa orgànica que es descomposa. I pitjor de tot, havia d’haver gent, humans, persones de carn i ossos com tu i jo ha havien de traure això en algun moment i llençar-ho a altre lloc, ja que la pila era fresca i si estigués allà de continu deuria ser molt més alta.

En tot cas això són només una serie d’escenaris en els que em vaig creuar, i per a res representen una mostra estadística ben conduïda que permeta obtindre resultats tastables per a diferents escenaris que permeten obtindre una conclusió general, però la facilitat en la qual em vaig trobar en eixes situacions en llocs els quals eren considerats altament sagrats em fa apuntar que deu ser prou generalitzat i traçar la hipòtesi ja exposada que la gent que viu en un lloc el qual suposadament purifica tota acció malvada facilita que la gent tinga una consideració menor envers els altres i l’espai comú.

M’anime a fer una extensió a tota ideologia que justifica la misèria i el patiment humà com a un fet que els propis individus que patixen s’ho han portat a ells mateixos, com la condició de ser de castes baixes o sense casta a l’Índia suposadament és per que tingueres una mala vida passada, i si estàs en una bona posició és perquè ho feres bé en altra vida. Igualment que a una mentalitat neoliberal la pobresa es deu al poc esforç que han fet les persones per eixir de la situació en la que estan, i que els que estan bé és gràcies a la seua pròpia capacitat sense deure res a ningú.

De la mateixa manera que veuen la destrucció del medi com a un fet inevitable i que la terra ha estat donada pels sers suprems a l’home de manera que aquest pot fer el que vulga amb ella sense preocupar-se per les conseqüències. L’entitat que ha donat el regal sagrat o diví, i la divinitat d’aquest li dóna un punt d’etern del qual ens podem aprofitar sense pensar que podem tindre un efecte significant sobre ell.

Els aplaudiments no només es concentren en intentar banyar-se al riu, si no en actes de valentia o fer-se al gallet. Jo en serè protagonista d’un d’aquests actes.

El que definís a Benarés després del riu són les cremacions en públic. L’escena és prou descriptiva de molts aspectes de l’Índia i de Benarés com per a merèixer una detalla descripció.

És impossible no topar-se en incineracions en públic en Benarés si deambules pels bancs del seu riu, bé primer et topes en la intensa olor a carn humana cremada, molt característica i com cap altra olor que haja sentit mai. Igualment també és impossible no topar-se en gent que et vol traure diners gràcies a les incineracions, ells saben que és una cosa curiosa per als occidentals.

Hi ha 2 llocs on cremen a gent, un gran en terrasses on fan la majoria de cremacions i té un ambient ennegrit. Allà realment es com entrar a altre món, del color terrós de la pedra i l’aigua a un ambient negre i carbonitzat amb edificis pintats de roig obscurit, en terrasses altes i planes que s’alcen ací i allà amb laberints d’escales i laberints de piles de llenya que t’hi condueixen amunt i avall, dreta i esquerra. Hi ha fustes i llenya per tot creant corredors obscurs que cal recórrer per ascendir o descendir a l’inframón.

L’altre crematori, més xicotet, és només una esplanada en uns quants llocs per cremar, un d’ells en mig de l’aigua al moment que jo hi vaig anar.

A l’igual que és impossible no topar-se en els crematoris, és impossible no topar-se els ensarronadors o  gent que et va dient “ jo no sóc guia”.

Al lloc principal d’incineracions , el laberíntic, mentre m’endinsava no menys de 3 persones, ja centenars de metres abans que arribara, s’apegaven a mi i m’intentaven dir coses. De 3 em vaig desfer, però ja allà, entre les primeres piles e llenya, un baixet i flaquet que anomenaré follet se m’apegà i em volia guiar per tot dient-me que els altres eren uns ensarronadors i que ell no és guia, que per a ells deu ser paraula pecat, ja que ningú no és guia allà.

Jo li diguí que no li anava a pagar res, ell insistia en dir-me coses, jo li vaig dir que ell era lliure d’anar i dir-me el que volguera, però que no anava a pagar.

Vaig pujar a una terrassa i ell em menjava l’orella d’anar ací i allà a visitar els pobrets de la mare Teresa, que ell els ajudava tant, que son tio tenia artesania, que ell em podia mostrar on cremaven a un mort, que tal i tal turista havien pagat uns 500 dòlars per filmar i fer fotos a una cremació.

Allà a la terrada unes brases cremaven davant meu, pausadament amb les últimes flames, mentre jo estava allà gaudint de les flames i les vistes i esperant que el follet se n’anara, un grup de gent va pujar carregant grans troncs a coll per les empinades i estretes escales que conduïen a la terrassa. Allà varen començar a muntar un llit o la pila de llenya al costat de les altres brases. No acabe d’entendre perquè tanta ma d’obra inútil, si utilitzaren grues, corrioles i carros s’estalviarien bona part de la feina física, supose que una societat sobrada de ma d’obra no hi veu necessitat d’utilitzar utensilis mecànics, o se m’escapa altres motius no aparents.

El follet estava clarament nerviós i volia que se n’anàrem, jo el vaig invitar a anar-se’n però ell es quedava apegat al meu costat. En això la comitiva funerària va entrar en escena i ningú ni em va mirar ni fer cap comentari de que fos allà, tècnicament se’m permetia que hi estiguera, i tenint el follet al costat tampoc podia demanar permís sense que ell molestés.

Jo vaig prosseguir a contemplar el ritual, només homes transportaven el cadàver d’una velleta  lleugera, també a coll, en una també lleugera llitera feta per tronques a mode d’escala de ma. La velleta estava enrotllada en uns llençols blancs i la col·locaven al damunt del llit de llenya. U de la família, que després sabré que és el fill, dóna 8 voltes al cos amb les  fumejants brases del foc de Shiba a la punta d’un pal que duia a la ma. Aquestes s’utilitzen per encendre el foc, però a l’hora de la veritat les brases de la pira del costat, que encara cremava i  el que sobra dels troncs de la cremació anterior, s’utilitza per al nou foc.

Seguidament llancen en meitat de la pila i damunt del cos grans quantitats de palla, un poc de mantega, i el que pareix ser una pols inflamable, amb les brases de l’anterior foc això acaba creant una gran foguera en poc de temps. El cos es pot vore entre les flames i fusta a mig cremar. Els cosos en general, de fet, es tracten de forma prou rudimentària per aconseguir la seua cremació, amb un pal de bambú tallat per al meitat a lo llarg, a mode de pinça gegant, agafen parts del cós que no cremen bé, com el fèmur, i les mouen a la part central de la pira. El crani, i tòrax, són trencades a bastonades violentes i posades al centre del foc.

Animals: cabres, vaques, gossos, aus, de forma inexplicable es senten atrets a l’espectacle. S’acosten i es posicionen a prop, estant a pams del foc la majoria del temps, pixant i defecant sense problemes allà a la vora.

obviant l’olor a cos cremat, l’espectacle és un fet prou neutre, un cos embolicat posat en una pira de llenya i les flames consumint-ho. El fet que veig desenes d’indis que no hi tenen res a fer amb la cremació estan mirant-ho com un espectacle, ajuda a passar bé el xoc cultural, i no sentir-se malament. Els locals estan allà impassibles, sense cap mostra d’emoció, com aquell qui mira documentals a la tele per passar l’estona, tanta neutralitat i naturalitat se m’apodera i em convertisc en un espectador més.

Però no, sóc un estranger, el que implica que tinc al follet al costat, i ell em continuava parlant, la cosa més interessant que em va dir és que els que treballaven duent la llenya a coll ho feien per el karma, per ajudar a la gent pobre. Però després em diu que un crematori costa unes 1500r ( uns 20€, 500r transport i 1000r llenya). Ell a continuació afegís que cobra 2000r per les explicacions, cosa a la que ric i dic que ell cobra 4 cops més per parlar que aquells (que són uns 4 o 5) per transportar pesada llenya. El diu que això és “turist price”, paraula sagrada per a ells entenc.

La tensió comença a pujar quan per a ell se li fa, finalment, obvi que no vaig a pagar i que no me’n vuic anar amb ell a la “casa de té” de son tio, i que jo vaig a estar allà més del que ell em vol esperar. En això se’n va probablement a buscar altres “clients” menys cabuts, però quan no els troba torna, això ho farà tres cops.

Quan torna a vindre per 3r cop vol que me’n vaja amb ell i es posa agressiu, m’agafa el braç, m’estira, i vol que li done el passaport . M’amenaça de que em va a matar, després que em va a trencar els peus, trista amenaça la dels peus després de amenaçar-te amb la mort.

Jo certament m’indigne pel fet que un follet, que no serà l’únic, pretén cobrar a causa de la mort i família d’altres, i comence a oposar-me a ell en públic, cosa que disturva el crematori, i jo  li faig vore al follet, l’invitat-lo a que es tranquil·litze i deixe a la gent tranquil·la, per respecte a la cerimònia.  Com no es tranquil·litza sóc  ara jo el que faroleja i em puge a la barana de la terrassa, on òbric els braços en forma de creu i li sic que si vol matar-me m’empente allà mateix.

Allà és quan la gent que estava d’espectadora d’aquell crematori comença a aplaudir-me. El Follet es torna prou pàl·lid i finalment la família m’ajuda i fa fora al follet, prou disminuït energèticament.

Jo em disculpe davant la família i els done les condescendències, s’ha mort la mare del que donava les voltes. Ells es disculpen en mi perquè haja d’aguantar jo allò, parle amb un xic jove, el net, que estudiava una enginyeria i em diu que allò és normal allà, que aquesta gent són uns estafadors que es volen aprofitar dels estrangers i ells em diuen que allò no hauria de ser així i que si tinc cap problema parle amb la policia ja que aquells individus no tenen cap dret a fer allò. Em donen el seu contacte en cas que necessite cap ajuda.

Per la part espiritual és pot trobar molt de material referent a Varanàsi, però ell em comenta que la gent vol morir i ser incinerada allà perquè així trenquen el cicle de reencarnacions, també que només participen hòmens en la cremació perquè les dones patixen massa.

---

L’altre incident amb crematoris succeirà a la nit al crematori xicotet del sud. Allà el cadàver és posat damunt la pira a un xicotet altar que amb la pujada del riu resta en mig de l’aigua. Un xic hi va en una barqueta per encendre el foc i moure un poc els ossos, encara que alguns cauran a l’aigua. Ací no hi fan les 8 voltes al voltant del cadàver, òbviament. Pregunte a qui organitza la cerimònia, el cap religiós, un home gros, totalment pelat, i vestit de blanc, que si puc fer fotos, no sap anglès però amb getos li pregunte i em diu que sí.

Tot transcorre normal, jo fent desenes de fotos, fins que un home gros i ample d’espatlles que camina per allà em veu i m’amenaça que ell és part del gremi de cremador i que he de pagar una tarifa molt alta per fer les fotos, que l’he d’acompanyar a vore al cap i que li he de donar el passaport. Molt paregut al follet només que aquest tenia 3 homes més al darrere i era prou més gran. Però l’absurditat de la situació és la mateixa, així que jo em plante altre cop, farolege, m’agafe de la barana i el cap religiós i els altres que estaven allà s’interposen entre jo i el nou estafador i el fan fora. Em diuen que no li faça cas, que són uns mentiders que sols volen diners a costa dels treballadors i turistes. Jo continue allà fent fotos fins que el foc decau i vaig a casa.

Reflexione que és trist vore com una ciutat, o els diners, fan que inclús coses com la mort de la gent es transforme en un mer espectacle per alguns prendre diners a la gent, especialment estrangers però també indis, no apreciant la condició humana pròpia o de fora. Diners, diners, diners. Jo participe del cicle pel simple fet d’anar allà, deambular i ser un turista més curiós.

És la ciutat de la mort, és la ciutat de la supervivència… bruta la ciutat de la mort.

Vaig partir de New Delhi Station, aquest cop sense major problema, amb tren cap a Vanarasi. Es tractava d’un tren prou ben organitzat, en que cada persona tenia una llitera, a 3a classe, jo intercanvie una llitera de baix que m’havia tocat amb una de dalt per a que una velleta no li calga pujar. Allà hi ha ventiladors que, junt a la velocitat del tren, amb les finestres sense vidres, només cobertes per barrots, i viatjant de vesprada nit, fa que el trajecte d’11h se’m faça molt amè  i plàcid al tren.

El més curiós del trajecte fou  vore gent  vestida  (o disfressada) de yoguis (com sabis meditadors, entitats espirituals). Anaven només un drap de colors brillants enrotllat a la cadera, llargues barbes i cabelleres enrotllades a dalt del cap, i més impressionant de tot, carregant un trident, que és un dels símbols de Shiva.

Això era la primera finestra cap el que anomenen la ciutat humana més llargament habitada del món (no es sap del cert, però si és una de les més antigues), la ciutat més sagrada de l’Índia, Benarés, Varanasi, Kashi.

El que descobriré però és que a l’Índia sagrat pareix sinònim de supervivència, pura i simple supervivència, sense intentar millorar i viure bé. Quan més sagrat és, menys et preocupes de viure i deixar viure, i més confies que la natura sagrada del lloc s’encarregarà de curar qualsevol mal que puga existir, siga de causa humana o qualsevol altra. Eixa es la sensació que se’m quedarà d’allà i d’altres llocs sagrats.

Benarés és especialment difícil de descriure per a algú de fora, s’ha de sobreviure allà per respirar el que és, però tothom pot fer una immersió a través d’una descripció prou acurada. Jo no hi entraré, hi ha moltes disponibles i d’efectes visuals, tot i que sobretot efectes olfactius ajudarien molt en transmetre l’atmosfera. Em centraré en el que afecta al cos i sentits, i després en la natura humana. Malauradament el que afecta més sempre és el negatiu, així que mostraré una imatge prou negativa, que segur estarà esbiaixada, però que és la que millor reflectís una caminada d’un visitant estranger per allà que només observa i és aliè a l’espiritualitat.

El que ho domina tot és el riu, el Ganges, un ampli riu, inclús ara en epoca seca on el nivell es encara baix, d’aigües marrons obscures i amb frenètica vida al seu banc dret. Ací la ciutat ha construït al llarg dels segles esgraons de pedra que s’endinsen en el riu, o que el riu s’endinsa en ells, en el seu incessant pujar i baixar en les estacions. Estàvem començant la temporada de pluges, monsons, i en la setmana que vaig estar allà els primers dies es podia recórrer a peu tot el marge del riu, mentre que els últims dies ja hi havia que escalar alguns dels esgraons, que son cridats bats, amunt i avall per transitar ja que amplies zones abans transitables ara romanien sota l’aigua per la crescuda del riu. El més impressionant era vore com xicotets temples construïts als nivells més baixos ara sols mostraven les seues puntes i decorats sostres sobre l’aigua en la pedra color marró cacauet.

Nombrosos carrers carrerons i places s’obrin al riu, i molts dels seus temples estan situats a la seua vora. La gent fa vida allà, renten la rova, l’estenen a la pedra, es renten ells, es renten les dents, els xiquets juguen, naden… Inclús, en aquesta congestionada ciutat sense espais obvers, la riba del riu oferix l’únic espai per jugar a criquet, una especie de beisbol. Entre una paret i les aigües i ha un corredor d’uns 3 metres d’ample, allà juguen els xiquets una poc eficient partida ja que al batejar constantment la pilota cau a l’aigua i es fa un llarg procés de pujar a baques i barquetes amarrades a la bora per pescar la pilota amb un pal.

Jo em mentalitze a endinsar-me a les aigües d’aquell riu sagrat, a l’igual que havia fet a l’himalaia a l’indus, però en la meua primera caminada vaig vore un dels desaigües/afluents que alimenten el riu allà. Aquella corrent de desaigüe era un riu en tot mèrit, sols que es veia xicotet en comparació al Ganges. L’afluent seria uns 30m d’ample, el que més impactava a la vista era el color negre com el petroli; a l’olfacte l’intens olor a desaigüe, putrefacció i decaïment; a l’oïda d’uns porcs que s’alimentaven de les muntanyes de fem que s’acumulaven als bancs d’aquell viscós liquid. Tot i saber ja abans que el nivell de E.coli a les aigües del Ganges a l’alçada de Benarès és uns 10.000 cops el considerat acceptable, després de vore aquella corrent negra unir-se al riu u entén realment el que significa rentar-se a un riu tan contaminat.

Altres detalls que em colpiren allà són on van les vaques mortes, hi ha milers deambulant pels carrers, defecant i menjant tot el fem que s’hi estén. Em responen que els cadàvers van al riu , òbviament cremar-les és molt car, i està prohibit menjar-se-les. Jo de fet hi veg algunes flotant allà, amb corbs menjant-se els ulls i la carn a la que hi tenen accés.

També van a parar al riu tots aquells que han mort per malalties i no per causes naturals, ja que el riu purifica i neteja tota malaltia del cos, aparentment l’aigua és millor per matar infeccions que el foc segons la seua tradició. En la seua mentalitat el foc estendria  la malaltia a l’aire a través del fum. He de dir que l’olor a cadàver cremat a Benarés és suficientment intensa i present com per a que puga parèixer plausible que el fum transporta els vapors de les impureses, del mal. El resultat és que el Ganges és el riu en més infeccions del món.

Cal mencionar el fet dels intents de banyar-se al riu per occidentals. Jo em vaig banyar els peus i les cames i crec que algú em va aplaudir, però de segur vaig vore a un xic occidental amb aigua fins als genolls i tirant-se aigua al clatell fou aplaudit per uns quants indis que el miraven a prop. En aquest gest ells valoraven que algú de fora faça l’esforç de endinsar-se en aquell univers.

De fet quan se li pregunta a un de Benarés el perquè no es preocupen de cuidar més un riu que és tan sagrat per a ells, intentant no contaminar-lo, la seua resposta és simple i natural: el riu és sagrat i purifica, no importa la contaminació, brutícia i desperdicis que li tires, el sagrat del riu ho purificarà tot fent-ho perfectament bo. El mateix s’aplica als bruts carrers de la ciutat, que ningú mai neteja.

Impacta el nivell de brutícia, no és una ciutat on hi ha pobresa, sols brutícia, sent els carrer un femer i els edificis només estructures que s’alcen entre el fem. En general ningú pareix preocupar-se del benestar del seu entorn i si hi ha algun lloc menys brut és només perquè la gent circulant desplaça la porqueria cap a llocs menys transitats, i no hi ha preocupació per el benestar de la gent que et rodeja, només per la supervivència pròpia.

En general Benarés per al qui he deambula com espectador, està dominat per la violència conta el qui pareix no pertànyer. Explicaré en detall un parell d’incidents que em succeïren relacionats en el més impactant de la ciutat, els crematoris a l’obert, i que em feren acabar fortament amb aquesta imatge.  Però no només foren un parell d’incidents en els 6 dies que hi vaig estar, altres incidents menors impliquen certa violència física per aconseguir diners, perquè rebutge comprar drogues, fer-me un massatge, afaitar-me i comprar seda…

Es com si la gent hagés eliminat totalment la vinculació entre l’entorn i els humans i allò no fos més que un amalgama d’individus que intenten sobreviure a costa del que poden, ja siga altra gent o l’entorn. I el més pertorbador de tot és que açò pareix ser soterrat sobre la catifa de sagrat, en que el propi fet que la ciutat siga sagrada permeta que tota la maldat imaginable visca sobre ella ja que la natura de la ciutat netejarà tot el mal.

Els humans som animals morals, i si la moral et permet ser el corrupte que sigues perquè habites a un lloc que et purificarà no pareix haver inconvenient en actuar tan despreocupadament envers als altres i a l’entorn com et convinga per sobreviure millor. No és molt distant de la corrupció catòlica medieval, en que l’extremaunció abans de la mort (amb una taxa a pagar a l’església) et permetia anar lliure de pecat al cel, hagueres fet el que hagueres fet durant la vida. L’impressionant ací és vore i viure en persona quins efectes açò té sobre una ciutat i la seua població i entorn. És fàcilment imaginable estendre açò a gran escala i quin món de malsons viuríem.

Però insistiré altre cop, la meua visió   està altament esbiaixada i afectada per questos mals encontres casuals i el fet que allà vaig contraure un lleuger malestar. Diuen que no pots visitar l’Índia sense tindre problemes gastrointestinals i una ciutat tan porca com Benarés pareix ser el lloc ideal per contraure-la. En el meu cas no em podria haver lliurat ja que l’origen del malestar (una lleugera diarrea en que havia de visitar el bany dos cops al dia per cagar mollet, i malestar de panxa i debilitat) no va ser per l’aigua o menjar, si no per respirar. M’explicaré, el meu hostal (continuaré anant d’hostal 2 mesos més en el meu viatge) estava vora el Ganges, amb la meua habitació donava a pocs metres de la seua aigua i una finestra que hi mirava directament. Bé doncs després de quasi 2 setmanes de malestar em ban dir que allò no era per menjar res malament, si no un paràsit que ara en l’època de pluja s’agafa respirant, es a dir, l’Índia, per bon estomac que tingues com jo, sempre et guarda sorpreses i ni l’aire està lliure de problemes gastrointestinals. Per sort 2 pastilles per matar paràsits (costaven 40r, poc menys de mig euro ) i 12h després ja estava perfectament i ja no tindré cap altre incident de malaltia al més d’un any de viatge que em queda. Desafortunadament  el fet que això em passes a Benarés, junt a la resta d’incidents, no ajuda a que la meua imatge del lloc siga positiva.

Altres viatgers i turistes que hi vaig torbar sofriren molt més d’enfermetats i de maltractes pels indis, però almenys una viatgera de califòrnia s’havia endinsat completament per la espiritualitat i només veia les coses positives de la interacció amb la gent, sobretot  viatjant sola a l’Índia, amb tota la pressió que sofrixen les occidentals allà.

En tot cas això indica com la percepció depèn molt de l’individu. Les meues descripcions en aquest relat van acompanyades sempre de judicis de valors i han estat seleccionades en front a altres experiències i per neutre que siga açò ja esbiaixa la descripció. En tot cas amb el temps i la distància que m’atorga l’escriure açò, no veig més la part positiva que al moment en que vaig tindre aquelles vivències.

 

Un punt que he de mencionar i no sé com puc insistir amb suficient força per reflectir l’efecte i fort impacte que que és la presència de dones al carrer. Quan ixes de ta casa, en que pots conviure en la teua família, o amics, o companys de pis, la presència femenina pot ser 0 a 4, 3 a 2, 4 a 4, etc, es a dir desigual considerant el microcosmos que una casa significa, però quan ixes al carrer, més en una ciutat de dimensions descomunals en desenes de milions de persones com Delhi esperes que la presència de genere al carrer represente el ràtio de la població d’aquell país, o del món, es a dir més o menys la meitat  seran de sexe femení i la meitat masculí.

No és al cas però a bona part de les explanades del Hindus i Ganges de l’Índia, on s’agrupa la major part de la població Índia, i sobretot ho és a Delhi, on primer em vaig donar comte de la gran desproporció d’hòmens. No vaig fer de manera sistemàtica la ràtio d’homes a dones als carrers , però al meu cap oscil·laria entre 70% i 90% d’homes 30% a 10% dones.

Un lloc que permet fer-se una idea de la ràtio, és el metro de Delhi (l’únic que funciona molt bé a la ciutat, tot i que és un lloc esbiaixat per contar, ja que només gent “rica” per als estàndards de l’índia l’utilitza habitualment). Cada comboi era de 10 vagons, 1 estava reservat per a només dones, els altres 9 eren per a qui volguera entrar-hi, (no hi havia cap només per a homes, el qual diu molt de per si). Cal mencionar que els combois sempre, hora punta o no, estaven plens, arrebossar de fet, i que als vagons mixtes podia haver 1 o 2 dones per centenars d’homes. Els vagons de dones també estaven arrebossar. Això ens dóna un ràtio, al metro, de quasi 9 homes per cada 1. Com he dit es esbiaixat ja que les dones a l’Índia no acostumen a viatjar soles, per tant menys població femenina agafaria el metro que la representació real al carrer, però exemplifica perfectament la brutal disparitat de la presència als espais públics d’un genere en vers l’altre a una de les ciutats més importants del món i capital d’aquest enorme país.

No entraré molt en l’anàlisi de les raons de perquè és d’aquesta manera i com de diferent açò és de la nostra societat, i d’altres d’altres parts de la Índia (a moltes parts de la Índia tindre un home és vist una benedicció i una dona com una maledicció, per això en els 30 últims anys s’estima que han nascut uns 12 milions menys de xiquetes que xiquets, ja que les xiquetes, a aquesta zona de l’Índia, són avortades abans de nàixer). Mencionaré doncs l’impacte extrem que realitzar aquest fet tingué sobre mi, i el que això significa per a una societat.

No vaig a dramatitzar tampoc molt. Fa anys vaig viatjar al Marroc i allí en certes parts els homes no poden mai vore a les dones més que en les ocasionals bodes que assistien i en tot moment es guarda una distància molt gran i la comunicació és pràcticament nul·la entre els dos generes, i tothom pot tindre al cap l’Aràbia Saudita que aquest inbalanç és encara més accentuat. Per tant pot ser molt exagerat aquesta dicotomia de ser humà vs ser genere.

Però veure-ho i viure-ho a gran esca com a Delhi deixa una empremta en tu. Realment és altre món en que tot el que hem aprés des de que naixerem sobre igualtat de genere i igualtat de persones (que per a quan eres gran saps que no funciona, però que al menys s’intenta) i que veu de dècades i segles de lluita, ací no només no existís, si no que és completa i totalment aliè, com si més que interaccionar en una societat interaccionares en un ecosistema format per dos especies totalment diferents però que es necessiten per a la supervivència i la reproducció. Com si el món estigués format per abelles, en les que interacciones i veus que es menegen, i flors, que estan allà per ser pol·linitzades i donar menjar, però sense haver més comunicació entre elles que els missatges químics i de colors que serien els justos i necessària per realitzar les funcions de mutu benefici.

Açò altre cop no és nou, hi ha casos més extrems, unes tribus a calibs les Guaianes, hi ha un grup guerrer que sistemàticament atacava i raptava a altra tribu per quedar-se en les dones com a propietat i mecanisme de reproducció, de manera que s’ha arribat al punt que les dones d’eixa tribu parlen la llengua de l’altra tribu, de la família de l’Arawak, i els homes la seua, de la familia carib. També a Papua vaig vore tribus en que homes i dones vivien separats des dels 5 o 6 anys, els homes criant als barons, i les dones a les femelles. Però aquestos són exemples de societats xicotetes, és evident que el funcionament social canvia molt a mesura que la població canvia de magnitud, de desenes a centenars, de centenars a milers, de milers desenes de milers, de desenes de milers a centenars de milers i de centenars de milers a milions i desenes de milions. Ací la escala era de desenes i centenars de milions de persones vivint, o aparentment vivint, d’aquesta manera dissociada, i aquesta escala era, és, abrumadora.

Però això també fa molt pensar en perquè m’impacta tant aquesta situació, molt més que altres que m’han xocat pel contrast. La societat occidental, com ja he dit, ha estat construïda en les últimes decades sobre la ficció d’igualtat de genere, però aquesta no ha estat sempre així, durant grans parts de la història de quasi totes les societats s’ha vist a l’altre genere com una entitat eminentment diferent. L’absència de dones als carreres és estranya, però de fet el nostre objectiu de l’igualat és igualment estrany des del punt de vista de la resta de societats. Als indis els pot impactar tant que les dones aspiren a ocupar en igualtat les mateixes posicions i drets i espais i comportament que els homes com a mi m’impacta que les dones no es vegen als carrers de les ciutats.

Per arribar a Dehli passem escenaris d’inundació bíblica, mercats atapeïts a vora carretera, infraestructures que circumval·len o tallen ciutats…  Escenes absurdes com una moto arrastrant a altra amb una corda, altra moto arrastrant agafats de la ma, i encara altra en que amb el peu s’empentava a un altra moto… tot un zoològic d’espècimens a estudiar. Però sobretot navegants de carretera que pensen que els vehicles de davant mouen pel só del teu clàxon i no pel seu motor.

Al principi intentava desxifrar el perquè de tant de clàxon, especialment al nostre bus,  però  també altres vehicles. Per assolir tal repte cal abandonar tota preconcepció, tota experiència prèvia en conducció. Pel que vaig percebre no es fa sonar el clàxon per a altres vehicles, ni per gent que se’t creua en el camí, ni per indicar que vas a fer cap maniobra… o sí que es fa sonar per eixes raons, per eixes i moltes més! En un moment semblava que hi havia una alta correlació entre que sonava i la presència de qualsevol ser, mòbil o no, a prop del camp d’influència del vehicle. Però més avant ja pareixia simple i pura aleatorietat unida a tot i més i la necessitat d’escoltar el clàxon cada cert intervals de temps, no molt llargs.

---

I ja a Delhi, una ciutat que afrontava en cert respecte després del meu primer encontre amb ella en que havia eixit escaldat, però on havia aprés una important lliçó de per vida, no confiar en ningú si tens seriosos dubtes, i descansar abans de prendre decisions rellevants.

I com descriure Delhi en 4 ratlles en un llibre d’experiències de viatge? és una metròpolis, un conglomerat d’humanitat, una entitat pròpia que mereix llibres i llibres i en que no s’arribarà a totes les seues formes i colors calidoscòpiques.

Delhi per començar presenta un factor binomial,  el vell Delhi  i el Nou Delhi.

A al vell Delhi probablement hi ha la pitjor circulació de cap ciutat del planeta. Als seus estrets carrers, no importa que siguen menuts, vies secundàries, corredors en que les parets estan a tocar dels braços estesos, atzucacs o vies principals… el moure’s per allí significa lluitar contra una amalgama de vianants, bicicletes, carros tirats per persones, vaques, burros, vehicles motoritzats de totes formes i mides que permet la via, portadors de tot tipus de mercaderies, gossos i vaques solitàries també de diferents mides, i alguna cabra gran.

El Nou Deli es tot un conjunt d’avingudes i carrers amples, rectes i organitzats que creixen de l’antic Delhi cap a zones que estaven més o menys urbanitzades fa poc menys d’un segle. Allà és l’únic lloc que vaig vore a l’Índia grans parcs i zones verdes, accessibles per a tota persona sense pagar, i on es pot caminar sense estar constantment pendent del tràfic. Allà també vaig vore gent vivint, realment vivint, a les amplies voreres de les amplies avingudes, sense cap sostre més que els amplis arbres que donen ombra.

Reflectiré un tres episodis un tant còmics que em passaren a la ciutat.

El primer visitant la gran mesquita roja. És prou impressionant el arribar-hi ja que hi ha que travessar un munt de carrerons estrats i retorçats del vell Delhi per arribar a un espai obert, gran, dominat per aquell imponent edifici de pedra roja.

Per accedir-hi si no ets musulma (es a dir, pinta de musulmà) has de pagar com 5€, cosa que em negue a fer ja que els edificis de culte han estat pagat per nombroses generacions de gent que ha sacrificat molt de temps i riqueses per erigir aquelles construccions dedicades al cultes. Finalment aquestos cultes utilitzaran les creences per aconseguir més temps i riqueses, mentre donen sentit, o no, a la vida dels seus seguidors. En tot cas aquest esforç a deixat magnífiques obres d’arquitectura per a les generacions futures per apreciar. Jo en el meu cas, després del meu primer intent fallit d’entrar aparentant sent musulmà (però duia motxilla, típic de turistes), deixí la càmera i motxilla amb el meu acompanyant i entrí per altra porta, amb el meu semblant passe sobradament per musulmà.

Un cop a dins vaig deambular, era una gran mesquita, amb un pati principal central, rodejat de naus en columnes, i obertes al pati. El pati estava empedrat de la pedra roja, que roïa escalfada pel sol. Per a que la gent no és cremés els peus (a les mesquites cal anar descalç) havien posat estretes estores blanques que creuaven el pati de costat a costat, amb una xarxa blanca sobre fons roig, com teranyines gegantines.

Ja allí no em vaig poder aguantar la meua temptació de prendre una foto amb el mòbil, amb la mala sort que un dels guàrdies que m’havia parat al 1r intent em va vore i reconèixer. Jo m’adoní que m’havien detectat i inicií a caminar per la part de paviment no coberta per estores per espantar-lo. No cal entrar en molt de detall per descriure que un terra de roca roja obscura baix el sol de mig dia de Delhi literalment crema els peus. Jo caminava normal i em distanciava ja que el guàrdia només caminava per la part coberta per les catifes. Uns quants minuts així desesperaren a l’home, jo caminant depresa tolerava les cremades als peus, finalment la voluntat d’aconseguir diners fa que l’home vinga corrent directament cap a mi. Òbviament no vaig a fugir corrent, al meu cap no he fet res malament, els 2 ens quedem parats en meitat de la pedra, ell depresa em demana el preu de l’entrada mentre va canviant de peu, jo li dic en cara d’enfadat que no té dret a demanar-me pagar per entrar a un espai públic, amb els peus parats al terra, lentament cuinant-se. L’home desistís i va corrent cap a l’ombra, jo camine cap a recer també per observar que els peus em fan un poc de mal i al mirar una bombolla blanca constituïx tota la planta d’un peu, i a l’altre 2 bombolles enormes que quasi s’unixen encatifen la planta.

Vaig mirar les entades del meu company, pareixia més com un grup privat que s’havia posat a cobrar entrada, no sé si en vinculació o no a la mesquita, que una cosa del govern. No és diferent però, del fet que es cobra entrades a les esglésies turístiques a Europa des de fa uns anys… però amb la diferència que es cobra a tots per igual. Pot ser a les mesquites, al ser llocs de meditació, tampoc és tan mala idea per que no acaben esclatant de turistes, però bé, no massa gent va a fer turisme encara a Dehli.

---

El segon episodi fou en una dels meus habituals deambulars pels carrerons. Al final d’un atzucac prop de l’estació de New Delhi (que acabava d’explorat com entrar per evitar que em tornara a passar l’engany del 1r dia), vaig vore un arbre sec, però gran, amb les restes d’una casseta d’arbre desfent-se entre les seues rames seques. L’escenari vagament fotogènic era, però, dominat per un gran retol de 3 o 4 metres de llarg per 1.5 o 2m d’alt, de color rosa fúcsia i que havien posat a meitat alçada de l’arbre mort. Sense el cartell allò tenia un cert encant de decaïment,  però amb el cartell rosat lluent tenia un aspecte irrisori, en tot cas digne d’una foto curiosa, la qual em vaig dedicar a fer.

Acte seguit, del restaurant que estava a la meua esquerra, i que era l’anunciat per retol amb mal gust, va ixir un home moreno baixet,  amb bigotet, mig calb, i amb unes grenyes de pel llarg cobrint el poc crani que podien. L’home em va demanar que per foto a aquell escenari irrisori al carrer li pagara 2000r l’equivalent d’uns 30€. L’escena i la ràpida idea que tenen els indis de transformar qualsevol situació, per absurda que fora, en un redit econòmic va ressonar en el meu sentit del surrealisme còmic. Allà mateix vaig començar a riure de fons com mai no havia rigut en molt, molt de temps a riallada plena, omplint i buidant tots els meus pulmons completament, grans llàgrimes recorregueren les meues distorsionades galtes per l’ampli somriure. La cara de l’home sense saber ara com reaccionar davant allò, i el fet que hi havia un xiquet a la porta del restaurant observant-ho tot amb fascinació, feren de l’escena encara més delirant. Encara ara ho recorde com un gran moment del surrealisme indi condensat en uns instants.

---

La tercera escena es va produir al jo visitar un temple a les afores de Dehli,  a l’altra banda d’un riu Yamuna. Com descriure allò s’escapa a la meua habilitat descriptiva, però faré 5 cèntims. Quan dic temple em referisc a un mega complex de devoció creat de vell nou en l’última dècada i anomenat Akshardham. Es tracta de tota una esplanada coberta d’edificis més i més grans, però construïts en poc de temps, en grans i elaborades decoracions, totes fetes en cement i figures. El més similar que puc plantejar és un parc temàtic sense atraccions, només edificis per a la glòria d’una cadena de gurus que ha aconseguit crear un gran culte, el qual a acabat produint allò, un parc d’atraccions hinduista.

 Pel que vaig entendre és una escola hinduista que va fundar
un xiquet de 10 anys (bè als 25 es va fer el cap de l’escola  i això, però no deixa de sobtar) i els seus seguidors la branca hinduista dels Swaminarayan anarein creixent. Un dels gurus en els 80 volia fer aquest temple perquè ho va vore a una visió. Al haver estat fet fa uns 10 anys supose que han begut de les tendències del moment, i els parcs temàtics es duen prou.
Es a dir, excepte atraccions ho compleix tot, espectacles, museus, cantines, subvenirs, i edificis que pareixen de cartó pedra, altament decorats però fets en poc de temps, el qual s’observa en la poca cura dels retocs finals. Es a dir és veu bonic a distància. L’únic que trenca això és l’interior del temple que està fet en marbres i
si que pareix un temple, un de nou, però amb l’esperit de temple.

De fet només arribar-hi ja dona aires de parc d’atraccions, domina l’horitzó en unes quantes estructures massives que s’alcen sobre les buides explanades on està construït. Quan hi arribes has de fer llargues cues, en les quals t’obliguen a passar molts controls de seguretat, i a despendre’t de tot objecte personal, especialment tota l’electrònica. Et fan una foto a l’entrar, i un cop ho has passat tot et fan altre control de seguretat tipus aeroports, amb arc metàl·lic i tot, per vore si portes qualsevol objecte electrònic. Jo en tot cas vaig poder colar un mòbil, el qual em duria alguns problemes.

Jo temptat de fer fotos, però mig d’amagat vaig fer un parell de fotos borroses, i per a la meua sorpresa un altre visitant em va vore i em va denunciar a la seguretat del lloc, perfectament equipada en walkitalkies, pinganillos i altres instruments d’última generació dignes de la seguretat d’un parc d’atraccions a l’ús. Em prengueren el mòbil i em feren pagar una multa o “donació”  de 1000r (uns 13€), em va fer molt de mal
donar diners a una entitat religiosa, més quan es tracta d’una norma estúpida per a traure diners a partir de les fotos subvenir que els fotògrafs del lloc et fan, si ho pagues, i on vaig vore gent que feia cua als millors racons per fer-se la foto.

En tot cas em sorprengué molt que em denunciara altre visitant, supose que no tots els que hi van son amb la mentalitat de parc d’atraccions, i en tot cas en general el respecte a l’autoritat allà és molt més elevat. No podria imaginar un cas similar de denuncia d’un fet tan superflu a Europa, ja que no estava fent mal a ningú i és obvi l’afany recaptatori de la norma de prohibir entrar aparells electrònics quan allà es fan fotos, pagant. Altre cop fou un gran xoc cultural per a mi.

---

El que exemplifiquen aquestes tres escenes, junt a l’esforç de la cridada de telefon per pagar uns cèntims del bus, l’estafa que em feren a Delhi a les 3 de la matinada i els altres intents d’estafa, és fins a quines molèsties van els indis per aconseguir el que a tot punt de vista són quantitats de diners míseres a llarg termini. Temps després un francès que vivia més de 15 anys a l’Índia em dirà que l’hindú viu en els diners com a única obsessió i que mai vorà més enllà que aconseguir diners en curt termini. El sentit de remuneració econòmica en qüestió del dia a dia pareix dominar-ho tot, fins al punt en que quan compraves alguna cossa en un bitllet de denominació alta rarament algun indi tenia canvi, inclús a 1a hora, fent que fos difícil fer us d’ell, reflectint que la gent no guardava diners del que havia guanyat el dia anterior, que probablement s’ho gastaven tot cada dia i començaven el dia a 0 en l’esperança de passar un nou dia. Com qui no guarda llum perquè sap que al dia següent el sol tornarà a lluir.

Ja baixant, cap al sud, i cap a les planes, passe per Shimla. Shimla fou construïda pels Britànics com a capital de vacances o “capital d’estiu” a l’Índia, ja que al estar a les muntanyes el seu clima fresc (però també plujós i boirós) recorda molt al clima britànic… La capital oficial a aquella època era Calcuta, a l’altra part de l’Índia, es a dir que també serviria per controlar des d’allà les calentes terres Índies occidentals, ja que no serà fins els anys 40 del segle passat que Delhi esdevindrà capital.

No molt a destacar en els 2 dies plujosos d’allà més que trobar arquitectura europea a els carrers més antics, tot entre estàtues de 9 metres de deus indis en forma de mico, i un temple plè de micos, on com a bons micos, et roben la fruita.

Però allà fou el 1r contacte en l’índia d’aclaparadora presència humana que m’esperava. Vaig decidir anar amb un trenet xicotet, tren de joguet li deien, que connectava amb  la capital del Punjab, Chandrigar, una ciutat construïda per LeCorbusier en els anys 60 (Shimla havia estat l’antiga capital del Punjab, un estat de l’Índia en més de 200 milions de persones).

El trenet tardava 15h en fer 200km per les muntanyes boiroses. Si no hi haguera boira seria bonic. Bé el cas és que per aquest tren hi havia que fer cua des de 2h abans allà. Hi estava jo el primer ja que en la pluja no hi havia res a fer des de 1h abans que obriren per comprar.

Cal esborrar tota preconcepció de comprar bitllets que pugues tindre al cap, allò és l’Índia, la massiva humanitat funciona diferent. Abandona tot concepte de fer cua, allà es formà una aglomeració de gent en que, al estar jo el 1r a l’espera,  el punt focal era jo. El més xocant per a la mentalitat occidental (i moltes altres societats) era la completa nul·litat del concepte d’espai vital que estem acostumats, el més impactant per a mi fou tindre a un grossísim panxut indi durant quasi 1h donant forma a la corba de la meua esquena en la seua enorme panxa, no cabria ni un full de paper entre el seu greix i la meua columna. Per a més inri, eixe contacte íntim no estava justificat perquè hi hagués molta gent i no hi hagués més remei, tipus el metro, no. Ja des de l’inici, amb poca gent més que s¡acostà, la posició de tots fou d’estar tan apretats uns contra altres com fora possible per a que ningú es colara. De fet jo em vaig haver d’arrapar a la finestreta de venta ja que el pam que em separava a l’inici quasi fou aprofitat per altre indi per posar-se al davant. Per a mi l’Índia es convertiria a una especie de versió d’estar “estar atrapat entre la panxa i el taulell”.

El que dóna llum aquesta situació és experimentar el contrast en una cosa tan establerta en la nostra societat. Des de que som menuts se’ns educa en l’espai vital, com respectar el dels altres i fer respectar el teu, fins al punt d’intentar per tot mitjà possible el contacte físic. A l’Índia, amb les seues densitats de població gegantines, aquest concepte és inexistent per a ells, i, com observaré a partir d’ací, rutinàriament traspassen aquesta esfera invisible i inexistent que nosaltres creem,  que aspira a separar ambdues pells per la màxima distància possible mentre encara es manté la interacció social. Com quan t’assentes a un cinema, teatre, tren… si hi ha prou espai deixaràs un seient buit entre tu i el veí si no el coneixes.

Això em feu reflexionar sobre el perquè m’incomodava una cosa certament tan innocent com que altra persona estiga en contacte directe en tu. Però sobretot perquè aquest concepte d’incomoditat pel contacte físic era inexistent per a ells.

Imagine que les altes densitats de gent i el lluitar per accés a serveis com transport, menjar i congregacions de tot tipus explica naturalment l’escassa preocupació pel contacte físic. El que no em queda clar és l’origen del nostre espai personal.

Hipnotitze que reflectís l’alt grau d’individualitat que tenim, a més de la vinculació que existís entre contacte físic i sexualitat per a nosaltres, inexistent per a ells. Però no sé si en aquesta vinculació és la sexualitat el que crea la distància o la distància (o el trencar aquesta) el que crea la sexualitat. Com de fet és el cas que les societats en que es va nu el cos despullat no és sexual, mentre en les societats en que es va vestit, quan més vestit, més sexual és el ensenyar carn.

Altre exemple que va en la direcció de l’absència d’aquest espai i mentalitat, és que al carrer veies moltes parelles de principalment  homes adolescents o adults caminant agafats per la ma. Aquest fet a occident significaria que serien una parella romàntica, a orient això és impensable, cap país asiàtic està ni prop d’acceptar matrimoni homosexual, menys llocs tan religiosos com l’índia. En canvi els que estan agafats de la ma ací solen ser molt bons amics o família segons em digueren. Per a un occidental ens és xocant aquest contacte, més encara entre homes.

En tot cas aquestos episodis em deixen preguntat-me el perquè ens afecta tant el contacte físic de persones estranyes a la nostra societat, cosa que no he resolt encara.

---

Ja baixant a Chandigar, a les fèrtils planes que dominen el nord de la Índia, de tots els barris de la ciutat rectilinia creada fa 50 anys, decidí explorar l’únic barri que al meu mapa pareix tindre un traçat un tant laberíntic, Burail, al poc inspirat sector 45.

A aquella ciutat cada barri és com una illa en que grans avingudes el separen com rius de la següent unitat, com una ciutat composada per peces de tètris en que cada peça conté el seu propi microcosmos i el conjunt ha de crear la ciutat. Bé eixe seria l’ideal de l’arquitecte, la meua forma de vore 50 anys després de la seua concepció la cuitat manca de vertebració i les grans avingudes i amplis barris sols creen distància entre les unitats, fent que només accedisques a altra unitat per necessitat i no per gust. La ciutat no és un espai per a viure, simplement per ser-hi mentre la vida passa, com un conjunt de poblats que ocupen illes d’un delta però que no tenen més interès en creuar a l’altra illa que per visitar parents, comprar algun utensili i alguna festivitat esporàdica. L falta de transport i flux per caminar sota el calent sol i amples avingudes sense ombra fa que el flux natural per les venes de la ciutat completament mora.

Contrasta açò amb altres ciutats reclines com són Barcelona, NY i San Fransico, on no hi ha tant de xoc entre avingudes i barris, i el metro connecta distants parcel·les com ponts subterranis, permet navegar d’una punta a l’altra de la ciutat en una combinació de caminar, metro o bicicleta d’una manera natural i fluida, sense canviar d’entitat.

Però tornant a Burail, un microcosmos laberíntic que ha estat creat al voltant i dins d’un antic fort Mughal i que segons conta la llegenda (imagine serà una exageració), un governant del sXVII utilitzava per reprimir a la població i obligava a tota dona acabada de casar que passes uns dies amb ell.

Burail era un autèntic laberint dins d’aquell conjunt de quadricules, els estrets carrerons i cases altes de dubtosa construcció oferien un respir de l’inclement calor. Xicotetes plaçoletes que s’obrin als colzes de carrerons cobertes per carpes venen un assortit de productes frescos. Entrant a desdejunar a un xicotet local perdut entre les ombres em duguí l’agradable sorpresa de que, poc habituats a vore estrangers allà, l’amo del local insistix en convidar-nos (jo i un viatger de Madrid amb qui viatjava des de Manali) al desdejuni,  i ens regala a més un extra de fruites i beguda. Tal gest serà estrany a l’Ínia i ensenya les recompenses d’endinsar-se a llocs on no se t’espera.

Com descriure el següent escenari del meu viatge, Manali, ? La conquesta que hi han fet els occidentals o el Manali tradicional que s’amaga baix l’estora de neohipisme occidental que vol experimentar les fresques muntanyes de la índia, la baixa densitat, la cultura pròpia d’aquestos llocs o el fet que la marihuana ací creix a la bora de els carreteres i camins com mala herba?.

 

En tot cas, encara no he entrat a l’índia ja que el que es viu és un gran  nombre d’occidentals,  amb la seua colònia d’un micro cosmos de bars, tendes, restaurants i hostals i hotels fa difícil endinsar-se en el que hi haguera allà abans d’aquella marea si no vas lluny del camí establert. El camí establert implica uns temples, cascades, caminades per la muntanya, bars en música en viu i banys termals a 52ºC dins d’unes piscines de pedra a un temple, mentre yoguis (santons indis) resen en la posició del lotus a l’entrada.

Fora del camí establert vaig anar a unes plantacions de te on un aiguat enorme em va fer refugiar a casa d’una família que havia de pujar per senders de muntanya durant una bona mitja hora fins anaren ells viuen. Telars manuals als cartonets i temples en forma de cases alpines completaven l’escenari. La cultura local era molt diferent de la resta de l’Índia, amb uns trets molt particulars de la zona, el qual sol ser habitual en zones de muntanya. No vaig vore a gent de mitjana edat que seguira la cultura d’allà, en la majoria dels casos sols veies a xiquets o vells, i els pocs joves que tenien aspecte local es veien purament occidentals.

El més destacable a nivell de contrast cultural és com els occidentals poden establir a un ambient aliè en un lloc que ells consideren com un entorn agradable. El clima fresc ajudava, la poca quantitat de locals i els estupefaents en extrema abundància, a part d’uns elements notables de bellesa bucòlica, com caminades alpines, cascades, boires, muntanyes, i molt de verd. Hi ha molts exemples així per tot el món de l’antiga colonització i neocolonització occidental, el meu pròxim destí, Shimla és de fet una ciutat fundada pels britànics a les muntanyes per fugir del calor i dels mosquits tropicals.

Un comentari a aquesta construcció d’entorns occidentals en entorns aliens tractant de dur part del nostre món a terres distants. La gent no vol menjar on mengen els locals, ni menjar menjar de carrer per la paranoia de que cauran malalts, per tant mengen a restaurants tipus occidental on fan pasta i pizzes a més d’algun element local. Bé doncs vaig tindre l’oportunitat d’entrar a un parell de cuines d’aquestos llocs occidentals a orient i, parafrasejant a Orwell que treballava a les cuines dels anys 30 en París, quan més bonic és l’exterior, més pútrid és l’interior. Felices rates passejant-se pel menjar que va a ser servit, panderoles corrent carreres de 10 metres al terra de la cuina, capes de porqueria i greix que han canviat el color de les parets, amb les superficials que no s’utilitzen han passat del perdut color  original a un color negre mugrós intens.

Consell de viatger, en general sempre menja al carrer, no només està molt més bo i és més autèntic, si no que veus el QUE et cuinen i COM o cuinen. No que a mi m’importe molt, menge de tot i en qualsevol lloc, sent aquesta unae les característiques del meu viatge, gastro-viatge, però sóc conscient del susceptible que pot arribar a ser la gent en el menjar.

Una cosa que exemplifica com res el contrast entre cultures és la forma de defecar,  sent una activitat tan habitual de la gent se’n parla molt poc. Reflexionaré en altres llocs en les formes que es tenen però ara comentaré les que m’he trobat, i he adoptat en les setmanes prèvies.

Des del principi em vaig dir que faria a cada lloc com els locals (mentre no fera mal a ningú), i els banys era una cosa més d’adaptar-me al lloc.

Com tot, la diversitat de fer una activitat humana és tan gran com només el genere humà pot concebre. Inclús per a nosaltres l’ús del bany, que ara està tan homogeneïtzat, històricament ha estat molt distint i més divers.

A la casa flotant al llac de Srinagar, el primer lloc on vaig viure com a local, utilitzava el bany del timador.  Allà era un bater occidental però que havia estat enfonsat tota la tassa fins el nivell del terra, per tant calia cagar de gatzoneta sense paper. Hi havia una manguereta en la qual em rentava el cul, fent que l’aigua isquera a pressió, també em rentava en sabó. Un dels motius que el timador va argumentar per fer-me fora de l’habitació de la filla era que si utilitzava el bany de la casa, les seues filles tècnicament compartien el bany en un home aliè (tot i que era una bany individual i es podia tancar). Els excrements allà caien directament al llac.

A l’àltre lloc que em mogueren després de la casa del timador era un bany per occidentals, en el seu paper i tot.

Durant el viatge cap a Ladak els banys del camí eren a gatzoneta, amb una aixeta per al qual ixia aigua per rentar-se amb aigua i sabó amb la ma.

Ja a Leh estava a una casa típica tibetana. El bany allà era un forat a terra al 1r pis on el terra era tot de fang i hi havia una muntanyeta d’arena i una pala al costat del forat. El forat donava a la planta baixa i hi havia que cagar i pixar pel forat i després tirar l’arena al damunt. Com allò era tan tan sec, no feia olor i l’orina s’assecava ponte. Aquella mescla, després d’un temps, s’utilitzava d’adob en l’estèril terra tibetana.  A aquell forat si que em costà cagar ja que no era còmode fer que tan l’orina com l’excrement caigueren pel forat. Allà no hi havia forma de rentar-se, jo anava al bany amb aigua per dutxar-me (la dutxa sent un poal amb un recipient per tirar-se aigua), però assumisc que tradicionalment o no es rentaven el cul o es rentaven en terra.

En tot cas el medi, la cultura, i la influencia occidental marquen les formes d’anar al bany. L’exemple més clar era el de la casa típica de Ladack, on el bany era a l’interior de la casa, es a dir tradicionalment el bany era a l’interior no com a altres llocs en que simplement anaves a cagar al camp i no hi havia una habitació dedicada per això, o la latrina estava fora de la casa per evitar olors. El fred a l’hivern, i la sequedat justifica i permet que hi haja una habitació així a l’interior d’un habitatge. La falta d’aigua i l’escassedat d’adob justifiquen aquest mètode.

En general el que seguiré en el meu viatge per als banys és la dita que els indis tenen per exemplificar l’irrisori d’utilitzar paper de bany. Si et caus de cara a una merda, et rentes en aigua o sols en paper?

A tot el viatge no gastaré més el paper, sempre gastaré aigua, que si et pares a pensar i abandones el context cultural en el que creixem a occident, té molt més sentit higiènic (si et rentes be les mans) i ecològic. El més fàcil és dur una botelleta plena d’aigua vages on vages, t’ensabones una ma, i amb l’altra et fas caure aigua mentre et rentes ben net el cul. Si ens abstraguem al món occidental (sur d’europa) de fa 20 o 30 anys és com utilitzar bidet. Per als que no sàpiguen segons el Diccionari Normatiu Valencià, bidet és: “Aparell sanitari, baix i ovalat, amb aixetes i connectat a una canonada, destinat a la higiene íntima i sobre el qual s’assenta la persona que vol llavar-se”. Inclús els diccionaris utilitzen eufemismes, ja que seria per d’higiene de l’entrecuix.