world

La següent parada, des de Phon Peng  pel magnific Riu Mekong, creuant una frontera mentre flotàvem, amb el seu pas de frontera flotant, cap al país veí que tant va influir en la història de Cambodja. El Vietnam, un altre món.

Al llarg del viatge hi ha fronteres que passes com si creuares el carrer, com a Europa, que no hi ha res dramàticament distint a l’altre costat, hi ha altres en que te n’adones que qui decidix que hi ha a l’altre costat de la línia, ja siga per cultura o govern, realment canvia dramàticament. El cas de Vietnam en els seus veïns de l’oest (Laos i Cambodja) aquest canvi és radical i sobtat. Entrem a Vietnam i un nou món ens espera.

Com descriure el contrast, si el canvi entre l’Índia i Tailàndia ja fou sobtat, però esperat per haver pres un avió. En aquest  pas, on el trànsit es fa lentament per riu, sense abandonar mai el paisatge que transcorre plàcidament, proudix un xoc més inesperat.

Vietnam només entres és gent, molta, és energia, és menjar, és vida, és alegria, és entusiasme, són somriures, és altre món, amb tocs xinesos, amb la seua cultura, tan diferent de la de l’altra banda de la frontera. Tan alegre i plé de vitalitat després de la negror de l’autogenocidi. Tan inesperat i plè de contrastos entre el que veus i el que esperes que els xocs constants et ressituen al món. A com d’equivocat estaves, de com de minsa és la nostra visió, de com el món fa el seu camí independentment de les teues preconcepcions, de com has d’aprendre.

El primer que sobta de Vietnam és això, la gent, molta molta gent. En comparació en Cambodja, ara uns 12 milions de persones, a Vietnam hi ha 92, en un àrea poc més que el doble de gran que Cambodja. L’altre és la energia de la gent, hi ha moviment constant, cap a tots els llocs, un mercat Vietnamita és Vida. Gent comprant i venent, gent atrafegada portant carrega ací i allà. Cares somrients que et saluden al passar, i que deixen el que estan fent i et fan carases i gestos còmics quan els fas fotos. Vestits, sobretot les dones, amb moda local, i els barrets cònics tan característics, tot tan diferent de l’altra banda de al frontera.

I el mercat en si, una simfonia d’olors, sabors, colors i formes. Novetat, novetat, novetat, si entrares a una tenda d’objectes estranys mai no trobaires tantes coses que et són poc familiars com la 1a vegada que entres a un d’aquestos mercats, sobretot si estàs vora la mar, que la majoria de Vietnam hi és.

El menjar ho engolix tot, la diversitat pareix no tindre fi, la novetat m’excita, els olors et fan flotar en un calidoscopi de fragàncies que va canviant al avançar. I la gent per tot, formant part de l’orquestra que permet que el mercat respire, cante, amb un delit constant, ple de la seua música, sens director, però amb l’harmonia vital.

Carrers plens de gent, mostrant que li agrada estar al carrer. A la nostra entrada a Châu Đốc, un xicotet poble fronterer, ens va sorprendre la quantitat de gent que invadia els carrers, amb les seues fires per amenitzar la vesprada i mercats nocturns per oferir encara més espectacles, el passeig que hi havia vora riu no tenia res a envejar a un occidental. Un parc enjardinat, arbres per fer ombra, una font gegant en forma de dofí que estava il·luminat per llums de colors canviants, i el que menys esperava trobar en aquesta part del món, les màquines eixes que posen als parcs per fer exercici. Peses, rem, pectorals, cames … tot un conjunt, que reflexione no devia ser car, però que no hauria esperat vore en un lloc així, un lloc que no mereix ser cridat del 3r món, un passeig vora riu que faria envejar a la majoria de ciutats més grans que aquesta a la meua terra.

Cal mencionar, destacar i emfatitzar que em trobava al delta del Mekong, una de les zones més fèrtils del planeta. I és tan fèrtil per com els humans hi han desenvolupat una infraestructura corprenedora durant generacions. Quan navegàvem per arribar a Châu Đốc travessarem desenes de quilometres de grans canals que havien estat overts amb tira-línia i que permetien el maneig de les inundacions i assecament de les terres del  delta per poder fer de 3 a 5 collites d’arròs a l’any en aquella terra. Et fa replantejar que significa desenvolupament quan viatges per aquelles terres, completament dominades per l’aigua, i recorres o creues  els milers de canals, que han estat perfectament planificats, executats, construïts, i mantingut durant generacions, requerint unes obres d’enginyeria d’unes proporcions que no ha vist a europa fins al segle XX. Ací el domini de la terra, l’aigua i el menjar, a través de la gran enginyeria, està completament intricat a la manera de viure d’ací des de fa segles.

I finalment la cultura és radicalment diferent, ací tenen la mescla de les 3 filosofies que diuen, Taoista, Budista i Confusionista. Els temples tenen clars tocs Xinesos, amb caràcters xinesos encara escrits (Vietnam tenia l’escriptura xinesa fins fa 1 segle, però el canvià per l’abecedari llatí). A l’igual que l’Índia i els països budistes, és prou comú vore el signe de l’esvàstica associat a continguts religiosos, el qual no era novetat per a mi. El que si fou novetat fou l’estil  kitsch que es pot arribar a vore ací, fet en gran, en llums que fan pampallugues i colors que van canviant i rotant. En general la decoració al Vietnam pot ser prou kitsch, acolorida, i plena de llums, el qual fa un xicotet xoc visual amb l’estètica en la que hem crescut. Tornaré a vore aquest estil als símbols religiosos a sudamèrica, un món apart.

---

 

Ras i curt, el genocidi / autogenocidi, exterminació humana, massacre del Khmer Rouge de Cambodja és el més cruel, dur, fred, terrible, extrem que conec que uns humans han fet a ells mateixos a tan gran escala.

De fet la paraula genocidi no sé fins a quin punt és suficient o pertanyent per descriure el que allà feren. Quan u pensa en genocidi u pensa en un grup humà matant a un altre grup humà, un tipus de gent matant a un altre tipus, també humans però que tenen quelcom que els permet agrupar en uns i altres, tot i que eixa agrupació siga tan artificial com es vulga. El genocidi és aberrant, terrible i esgarrifador, el que feren ací era encara un poc més.

El genocidi elimina completament l’empatia d’un grup d’humans vers a l’altre, ja que és desgraciadament molt fàcil crear distància en el que és “diferent”, eliminant l’empatia, eliminant el que ens fa apreciar a l’altre, permetent així destruir-lo sense complexes, sense emocions, sense remordiments, com una màquina. El que passà amb el Khmer rouge fa 40 anys fou pitjor. Allà no s’atacava al que era “diferent”, els d’un grup contra un altre, no, allà es mutilaven a ells mateixos. Germans eliminant germans, veïns eliminant veïns, amics eliminant amics, la paraula passa a ser Autogenocidi, o Autoextermini. No hi havia línia divisòria, no hi havia una ratlla, un front, un “he tingut mala sort i m’ha tocat aquest bàndol”, no, allà no hi havia res, només un pensament, una ideologia, un lider i els seus seguidors, cegs.

No vuic perdem en la història però faré 4 ratlles de com s’arribà a aquelles tenebres. Corrien els anys 60 i 70 quan EEUU estava en guerra en el Vietnam del nord (comunista, però sobre tot antiimperialista, ja ampliaré amb açò) per a donar suport al govern del Vietnam del Sud que era pro occidental. Per continuar la guerra els vietnamites del nord utilitzaven la zona fronterera en Laos i Cambodja per arriar al sud de Vietnam. Els EEUU es dedicaren doncs a bombardejar Laos i Cambodja. Els Vietnamites del Nord aprofitaren la situació per crear i alimentar els partits comunistes d’aquestos països que més o menys al mateix temps en que Vietnam expulsava als EEUU, aquestos partits comunistes guanyaven les respectives guerres civils i es posaven en el poder.

Els comunistes que assoliren el poder, quasi tots en educació a França, volgueren implantar la seua ideologia. Aquesta bàsicament a mode de la Revolució Cultural de Mao, a la Xina, volia borrar tota la cultura i formes de vida anteriors a la revolució i crear una taula rasa on crear una societat “ideal” bassada en la vida rural. Com crear la taula rasa? Eliminant tot el que no s’avinga a la boja mentalitat dels governants, matant a tot aquell que no seguisca cegament els dictats del cabdill, i tot aquell sospitós de no fer-ho. Això en el cas de Cambodja en els anys 70 del sXX es trasllada en l’aïllament, fam i assassinats de milions de la seua gent.

El fet que més a ressonat en el públic, i que il·lustra eixa bogeria, tot i quedar-se curta per transmetre l’horror, és que allà a tot el que portava ulleres se l’assassinava, s’eliminava a aquesta gent perquè el fet de dur ulleres a aquella època i societat es vinculava a ser un intel·lectual, o a tindre simplement interès en llegir, i això no era desitjable per a la nova taula rasa. Però això no és res en comparació a tot el que arribaren a fer a ells mateixos, a la seua pròpia gent, a trencar fins a la més mínima unça d’empatia que fa que les societats no siguen un lloc de malsons per a la gent.

Una part del que succeí, unes ombres del passat, és poden percebre encara a algunes parts de Cambodja, a la societat si anares a escarbar un poc, i als mitjans de comunicació en el rar fet que parlen dels judicis a la cort penal internacional de Haia contra els líders del Khmer Rouge que conduïren aquella societat, aquell estat, cap a les tenebres. Uns judicis que transcorren tot just ara, 40 anys després de les atrocitats. Tanta demora en arribar als judicis s’explica per la ceguesa de la comunitat intencional, la ceguesa de qui no vol vore.

Ja des de l’inici arribaven al món global cròniques dels horrors del règim, però eixes cròniques venien des d’on anaven els refugiats que les contaven, a Vietnam, país que acabava de guanyar la guerra als EEUU, però que estava a males amb la resta de l’esfera comunista per l’antipatia històrica en Xina i el suport dels xinesos i soviètics als del Khmer Rouge, que tenien la paranoia que els Vietnamites els volien controlar i s’havien enemistat. Per tant escoltar una història de tenebres a eixe nou país comunista no interessaven als rojos, que veien tota revolució com un salt al paradís, i contes de sofriment i horror ideològic que sí interessarien als occidentals no venien de les fonts adequades, venien de la victoriosa Vietnam.

Tot i això es fa estrany que els judicis a l’Haia tarden més de 40 anys després de que, altre cop els Vietnamites, derrotaren al règim. Perquè el règim del Khmer Rouge caigué, sí, per la seua pròpia ma, que va fer entrar als Vietnamites. Un cop mascarada i horroritzada la població, el Khmer Rouge, paranoic que Vietnam volia expandir-se a tota Indoxina ja que històricament Vietnam havia annexionat part de l’imperi Khmer, decidí intentar recuperar eixe territori. Òbviament no va resultar i els Vietnamites després d’un ràpid conflicte feren fora al govern i posaren a un dels seus. Això fou condemnat per tota la comunitat internacional, que tenia molta estima als Khmer Rouge, i no confiava en el substitut, titella del Vietnam, i s’ignorava la denuncia de les atrocitats precedents. El més impressionant és que Khmer Rougue tot i que derrotat, no fou anihilat, i lluità per més d’una dècada més una guerra de guerrilles a les selves de Cambodja, mantingué el prestigi internacional, tenint la representació a la ONU fins l’any 1993, 14 anys després que caiguera el règim i 18 anys de crits de les víctimes d’aquest.

Això és l’altra cara terrible de l’autogenocidi, el perquè de l’estima tan alta de la comunitat internacional cap als exterminadors. Com de cega pot arribar a ser una comunitat internacional tan diversa, tan esperançada en la premsa lliure, tan protectora dels drets humans, tan plena de grups i grupets i grupuscles que fugien de la tesi dominant i que podrien haver investigat, un poc, només un poc, el que d’allà íxia a crits però ací arribava com xiuxiueig.

Tota la ceguesa internacional, a tants nivells, venia d’un grup de 8 comunistes noruecs que feren una crònica dolça d’una visita orquestrada pel Khmer Rouge mentre encara estaven en el poder, mascarant als seus. Que l’opinió d’un planeta siga tan fàcilment manipulable per l’opinió de 8 persones i unes audiències en massa desitjant escoltar el seu missatge plàcid front els crits de les víctimes és una història que mereix tanta atenció com els terrors en si. No només cal mirar a qui causà el dolor si no a qui no el volgué escoltar, no es tan mal el món per qui el destruïx si no a més per qui no fa res per evitar-ho. Tantes i tantes vegades més a passat, i passarà, però tan poques com en aquesta tants crits eren tan forts i tantes oïdes tan sordes.

El grup de comunistes noruecs els feren una visita ideològica i cuidada, a estil de Corea del Nord, que només t’ensenyen el bo i millor. Òbviament no veren res de les penúries i patiments, només gent somrient i granges col·lectivitzades que donaven MOLT de menjar. Al tornar feren una roda de premsa per al món desmentint totes les veus dels horrors que allà transcorrien, i ho posaren tot en veus de missatges polítics interessats. Ells vengueren el bo i millor que ells volgueren vore (tot i que després confessarien que sabien que no era tan idíl·lic), i el món ho comprà, per més de 20 anys.

Tot açò, i més, ho vaig vore als antics caps de concentració i extermini (el de Choeung Ek)  , i un dels centres de tortura (Tuol sleng, S-21) que estan oberts per a visitants i on, de manera més o més reeixida, intenten transmetre una part de les ombres d’aquelles tenebres. Als camps de la mort vas xafant els ossos humans que emergissen al pas de les persones, de la terra dels centenars de milers de persones soterrades allà en gegantines foses, on mataven a la gent a cops, o en fulles de palma esmolades (per estalviar-se bales), on mataven a nadons colpejant-los el cap contra un arbre, on les persones esperaven encadenades de peus i mans, sense menjar ni veure, a que  moriren de set o fam. On piles de calaveres s’alcen en marques de bales, matxets, destrals i pedres, cadascun mostrant com acabà de forma abrupta, o agonitzant, la vida que contenia eixa calavera.

Els internats de tortura (El Tuol Sleng, o presó S-21 a Phnom Penh, una antiga escola), on mostraven en fotos vívides i recreacions les tortures que feien, amb els relats del pocs supervivents de la gent que hi passà per allà com a presos, crec que un magre 1% sobrevisqué.

Una exhibició que era molt curiosa era la de les vides dels antics Khmer Rouge, a més de saber que quasi tots els líders del moviment havien estat educats a França, també contava la vida dels que havien continuat després de la caiguda del règim, i com la gent que matava nadons contra arbres ara té uns 50 anys i és un carter, un agricultor o un funcionari públic. Eixa gent mai no ha estat castigada i porten de diferent manera el que feren. Però tots continuen fent vides normals, com si el fet que les accions que feren al ser seguint ordres no fos culpa seua.

I és que incús eixa gent era necessària per a la societat que sobrevisqué, segons les estimacions moriren entre fam i tortures i exterminis al voltant d’una quarta part de la població (entre 1.5 i 3 milions moriren d’una població de 7 milions), a més de quasi un 100% dels artistes, músics, mestres, funcionaris, empresaris, gent de cultura, metges, comerciants, gent en estudis, monjos, sacerdots, i molta de la gent que sabia llegir i escriure i aquells que no sabien o no podien conrear els camps. Imagineu que en la nostra societat mataren a tots els que tenen estudis universitaris i una de cada tres persones que coneixes l’assassinara un altra persona que coneixes. En eixe món havies de viure. En eixe món un grup de 8 d’occidentals va voler vore paradís i la resta del món va voler escoltar paradís.

Al final el que s’ha d’aprendre d’aquestes tenebres és una reflexió sobre el que és capaç de fer l’especie humana a si mateixa, com és capaç d’esborrar totes les traces que permeten que puguem viure en societat, que no ens fem miserables els uns als altres, que no ens torturem i mascarem. Ens ha de fer obrir els ulls de que ÉS possible que milions de persones se lis puga rentar el cervell per a que unes poques persones en autoritat els facen destruir qualsevol nexe, per fort que siga, en persones que eren importants per a ells. Tant de terror en nom d’una ideologia, pensament, ser humà divinitzat, uns patrons mentals que són tan fluctuants com l’oratge i que en canvi poden destruir molt més que les tempestes i huracans més grans, ja que poden trencar vincles tan invisibles però tan forts com l’amor per la teua comunitat, la teua família, els teus amics, la teua parella. Vincles que són les peces que fan funcionar la societat i fan que pugues crear eixes pròpies ideologies que, en casos extrems com el dels Autogenocidis del Khmer Rouge, pretengueren destruir-ho tot i estigueren prop d’aconseguir-ho, en menys de 4 anys.

Altra reflexió és la ceguesa internacional, que per raons geopolítiques decidís ignorar uns fets i jugar les peces del tauler que més li convenen, on la població no arriba ni a nivell de peons, si no de pols sobre les peces, i els peons són els mes governs d’un estat o l’altre, jugats per la ma confusa de la resta del món. Açò no és tan sobtat, ja que el món mira cap a altre costat a cada conflicte en població civil involucrada, però sí que sobta com de cecs foren, i encara som, a tantíssima obscuritat. Hi ha sols 3 persones sent jutjades als tribunals internacionals, tres!, 40 anys després. El món deuria explicar molt més exageradament el que passà allà, a nivells que passen als dels genocidis de la 2a guerra mundial ja que un Autogenocidi és encara més corprenedor i més terrorífic tot i que parega mentira que hi haja re més terrible que un genocidi, però sí, pareix que els humans, en tota la seua creativitat i magnificència, som capaços de fer coses pitjors, més obscures, més tenebroses.

Em aquest viatge volia entendre com funcionen les societats humanes, que les mou, que poden fer, com s’estructuren, com es construeixen. Ací vaig aprendre una lliçó molt dura del que podem arribar a fer, de com de capaços som d’autodestruir-se. Com podem esborrar pràcticament tot en el nom de tan poc. Com l’empatia es pot fer desaparèixer a l’igual que les vides de tanta gent, portades com fulles pel vent de la tempesta. Com de ceg el món pot ser a tot això. Com és fàcil perdre l’esperança davant tanta negror, com el món no aprèn per evitar que açò es repetisca, quant de dolor podem causar i permetre que es cause. Com d’estúpids podem ser en una terra tan rica i plena d’oportunitats. Quant em queda encara per aprendre, roin, però encara no perd l’esperança i esperaré vore el bo.

I després de més d’un any d’escriure açò em trobe que és un dels punts del meu viatge que tot i recordar vividament, no em dedique a explicar-lo tant com altres anècdotes, que també són il·lustratives de les societats humanes, però no tan cruentes, tan terrorífiques. En pregunte sí una part de mi, de nosaltres com a persones, preferim no rememorar massa eixes atrocitats per no ennegrir tant la vida. Però si no ho fem res ens impedix tornar a repetir-les.

El trasllat de capitals en la zona del sud-est asiàtic és bastant comú (molts cops la capital es traslladava just al kms costat), també l’abandonament d’aquestes. Això és un poc el destí del famós Angkor Wat, o en més específicament Yaśodharapura, una de les antigues capitals de l’imperi Khmer, amb un nom lleugerament més difícil de pronunciar. La gran capital que arribà a tindre 1 milió de persones fa més de 500 anys fou Angkor Thom (gran ciutat), situada just al costat del recinte d’Angkor Bat. Angkor Thom era una ciutat gegantina i encara conté centenars d’altres temples i edificacions magnífiques en estat més o menys ruïnós, i en més o menys visitants. Altre cop no entraré en detalls del lloc, tones de llibres, tesis, documentals, pel·lícules, guies, i tot tipus de memorandia s’ha fet d’aquest lloc. Per a mi fou una destinació turística que fer amb el meu amic i altres viatgers del camí.

Eixe fou el nostre pròxim destí després d’abandonar Tailàndia. Angkor, el lloc més turístic de Cambodja, i un dels més turístics del món, té una rellevància desproporcionada per a un país de poc més de 6 milions de persones i una convulsa i tenebrosa història recent.

Al vocabulari dels viatgers Cambodja  es coneix com Scambodja, Scam sent estafa en anglès. Venint de l’Índia no em venia com a res nou, però per als viatger venint de la plàcida i amable Tailàndia pot ser un contrast. Comentaré més al següent capítol en el perquè tanta diferència de societats en gent que té bàsicament la mateixa cultura, però està separada per una frontera. En el que a mi i a mon amic respectava volia dir que creuar una frontera i agafar un bus seria una feina més difícil (i potencialment cara) del que a occident o a una Europa sense fronteres podríem pensar.

Anàrem en un dels trens molt lents des de Bangkok cap a la frontera, allà el tren no continua, des dels anys 80 la infraestructura a la part de Cambodja després de la guerra i mascares estava tan deteriorada que l’abandonaren. Més avant parlí en una dona que va anar en un dels últims trens que circulava, els vagons estaven plens de forats de bala, i taques que recordaven massa  a sang.

Allà a la frontera, seguit als locals, però passant per la part de turistes per obtindre la visa, hi ha 2 opcions amb el control fronterer. O bé pagues una suma aleatòria de diners a mode de soborn (crec que ens demanaren uns 5$ aquell dia) o et negues i t’aparten de la cua indefinidament fins que algú s’anima a fer-te la visa per el preu oficial.

En tot el periple de pas de frontera  ens unirem a dos viatger més, una coreana que viatjava en grans motxilles, i un militar suec. Ells seguiren l’estratègia d’esperar-se per passar  per no pagar el suborn. El següent obstacle era  ara aconseguir un bus local per anar fins Siam Rep (literalment “derrota de Tailàndia”), la ciutat que para prop de l’atracció turística d’Angkor Wat. S’ha d’evitar el bus turístic, l’exercit de taxistes i estafadors que capturen a turistes com a mosques, i caminar uns quilometres fins l’estació de bus. Mai hi arribarem a dita estació.

Després de desfer-nos de les mosques pesades de l’inici que ens volien vendre transport, una, un homenet vestit de militar, i amb barbeta de cabra, insistia molt en que anàrem amb ell i ens seguia en moto. Tardare’m bastants carreres en que l’ignoràvem i ja en va deixar. En això ens creuarem en un home que estava preparant un cotxe per anar-se’n, ens va preguntar on anàvem i en va dir que ens duia als 4 per 20$, en dòlars.

A Cambodja els caixers automàtics et donen igualment la moneda local o dòlars americans, pots pagar indistintament en una o altra i et donen canvi també en un tipus de moneda o l’altre. Molt a dir a un país que ajudà a derrotar als EEUU fa més de 40 anys.

Acceptarem anar en l’home  i tot açò no tindria més rellevància si no fora pel que hagué de fer l’home al eixir del poble fronterer. Una moto en un policia, que ens creuarem de casualitat, o no, el parà i sota ma li hagué de donar 5$ al policia pel dret a dur-nos. Pel que va dir el conductor és una pràctica habitual i pots tindre problemes en el policia si no pagues.

Allà la policia cobra entre 50 i 100$ al més, i aconseguís la posició en molts casos per contactes pagats, aquestos contactes s’han de pagar, i la posició et permet aconseguir fons extra que no podries tindre amb altres feies, per tant és una feina demandada tot i que el salari oficial siga magre. Això ho veuré a altres països durant els meus periples.

Angkor Wat, i la Cambodja turística, no s’entén sense Siam Rep, aquesta localitat a prop de les ruïnes i que està infestada per turistes de tot el món. Deambular pels carrers d’allà és un homenatge a estar disposat a tot per satisfer els capricis dels turistes, principalment occidentals. Els carrers a la nit no guarden cap diferència en el que et podries trobar en uns carrers d’oci al mediterrani. Bars, bars i més bars, en terrasses per gaudir del bon temps, molt de menjar, molt molt molt d’alcohol, festa, musica occidental en directe, adornat amb algun menjar exòtic i les inacabables parades de subvenir. Es com si hagueren arrancat un tros d’un passeig marítim d’una vila de costa a valència i l’hagueren implantat allà, perpètuament activa en turistes, perpètuament fora de lloc.

Allò és la porta cap a un parc temàtic de ruïnes. Allò és el que occident s’acomoda per fer turisme a cultures que no són la seua.

Tot això dit, les ruïnes d’Angkor s’ho mereixen. Desgraciadament de la gran ciutat només els edificis amb usos religiosos foren construïts amb pedra i només aqeustos sobreviuen. La resta, cases, tallers, tendes, factories, magatzems eren tots de fusta i han estat consumits per al selva i els elements que no n’han deixat rastre, terra a la terra, fusta als boscos. En tot cas les dimensions de les diferents capitals fundades allà, una al costat de l’altra, les seues restes de diferents èpoques, les distàncies gegantines, les restes disperses com llavors escampades pel vent i que guarden els secrets, la màgia, l’essència d’un món perdut, esperant per germinar en altre món fèrtil, que pot ser no arribe mai més.

Tot això espera perdut ací i allà, amb llocs, temples i templets tan allunyats de les restes més visitades, i tant consumides per la selva que aquestos temples encara t’esperen a tu, sol. Són llocs en meitat del no res, sense més visitants, com esperant per a que les explores, per a que les acaricies, per a que té les trobes en meitat del camí o les busques per perdre’t en elles.

El lloc val la pena, és descomunal, gran i la mescla entre natura i història és encisador.

L’únic  pertorbador és com ho han habilitat per al goig dels turistes. Tota la infraestructura al voltant em pareix totalment insensible de la realitat del lloc on estan, despreocupat dels descendents dels que crearen allò. Aquelles meravelles arqueològiques podriren estar a Europa, Àfrica o Amèrica i seria exactament igual com es maneja als visitants. La globalització no deuria consistir en fer un model únic per a tots, si no que tots puguen gaudir dels models únics de cada lloc.

Visitant Angkor Wat eres durament conscient de com això no és així, de com en aquest món no podran tornar a créixer les llavors de les ruïnes, de com no es deixa aire per a desenvolupar diversitat, vellesa, orgull, allunyats de la cultura dominant.

I bé, oblidar el lloc on estàs és greu, però més greu és per a tot humà del present i del futur no ser conscient que s’està a Cambodja, un lloc on s’ha fet un dels actes més terrorífics que la humanitat pot exercir sobre si mateixa, i que forma part des d’aleshores de les negrors del que és capaç la especie humana, que ha passat a formar part del nostre llegat col·lectiu, per sempre marcat, una cicatriu llega que cal mirar, recordar, explicar i comprendre.

La següent parada en el viatge era a Tailàndia, havia de trobar-me en un amic en Bangkok, per tant vaig volar allà.

Des del sky train (un tren aeri que connectava l’aeroport fins els suburbis de Bangkok)

vaig caminar uns 6km fins a l’hostal perquè el sistema de busos ultra barats de Bangkok costa de controlar, no h ha bus directe de la zona de l’estació a la zona d’hostals varats. Les rutes de busos estan a google maps, però si no ho saps és com si no estiguera…

La caminada de 6km em va fer sentir com estar als carrers de valència en estiu. Un intens calor a mig dia, voreres entaulellades amb les típiques rajoles roges en patrons ondulats que es veuen algunes estacions de la RENFE o a alguns carrers de València.

Tendes, bancs i altres aparadors a peus de carrer, tancades per migdiada, grans avingudes amb vegetació ornamental, pots de plantes aquàtiques en peixos vivint-hi… El tràfic era molt més intens que a  valència, això sí, els cotxes més vells, i per tot i havia paradetes de menjar de carrer, que li donaven l’exotisme tropical asiàtic. Les cares de la gent que et creuaves eren més planes que les dels mediterranis i tenien els ulls amb pleg epicant (axinats).

La gran diferencia  fou que una processó reial va creuar veloç els carrers que jo anava a creuar, això va fer que m’haguera d’esperar a vora una avinguda amb un policia nerviós mirant a la meua motxilla i dient-me que m’esperara a avançar fins que passara la comitiva, formada per dotzenes de vehicles.

---

A part dels carrers recordar-me a la meua terra després de la xocant Índia, en general el país, Tailàndia, és un paradís per a turistes, bones platges, bona infraestructura, completa devoció envers els estrangers i dedicació plena als seus desitjos per simples o perversos que siguen. El país és una especie de Benidorm asiàtic en escala d’un país sencer. Això per al visitant, per al local, és una forma de fer diners basada en la completa devoció a l’autoritat, amb la representació màxima del rei, que adquirix un caràcter semi diví.

Aquesta capa d’autoritat  i servitud permet enterrar baix l’estora qualsevol fet que puga parèixer desagradable, com els refugiats (molts provinents de Myanmar, els Musulmans Rohingya perseguits) i que ara esperen a la frontera en Malàisia i Myanmar, on les màfies del país els esclavitzen i prenen òrgans dels refugiats atrapats a les fronteres, arribant a fer tombes comunes per als cadàvers de la gent que mor per els feines forçades i l’extracció d’òrgans (per nomenar un fet corprenedor que els locals i turistes no solen fer-ne cas).

El meu pas per aquestes terres dedicades a satisfer-te, a enriquir-se, i a mantindre l’estatus quo, fou fugaç i superficial. Vaig intentar  distanciar-me molt del turisme que els occidentals estan acostumats, que és també superficial però no sol ser fugaç.

De fet Tailàndia és el centre neuràlgic de tot el sud-est asiàtic, per raons geogràfiques i d’organització. Es el país més estable de la zona i fa de hub aeri, té les infraestructures i recursos per permetre el trànsit, inici i final de molts viatges. Per anar a Malàisia, Myanmar, Cambodja i Laos has de passar per Tailàndia. L’únic rival emergent de la zona és Vietnam, que té més població i un ràpid creixement, però ja parlaré més d’ell quan hi arribe.

Allà un occidental sempre serà un “Falan”, un terme molt emprat en Àsia en general per referir-se als occidentals (possiblement bé d’una adaptació del terme Franc, de francés). En paraules d’un occidental que hi va viure 30 anys allà i es va casar i formar una família allà, per molt que t’integres són molt tancats i un Falan sempre serà un Falan, no importa com haja acceptat i abraçat la cultura local fins integrar-se plenament. En general és una societat prou més xenòfoba i judjamental que la nostra.

---

Una pel·lícula famosa bassada a la 2a guerra mundial a Tailàndia és el pont sobre el riu Kwai, en que descriu com uns presoners de Guerra  de la 2a guerra mundial (majoritàriament britànics) destruïen un pont ferroviari per a parar l’avanç dels japonesos en territori britànic. Bé no hi ha pont sobre el riu Kwai, hi ha un pont que els presoners destuiren, i hi ha un riu anomenat Kwai, sols que aquest pont no està sobre aquest riu (l’escriptor del llibre en el que es basa la pel·licula es va equivocar de riu al posar el títol…). Però els turistes VOLIEN vore tal pont per la fama de la pel·lícula, que fer si no hi ha el que els turistes volen en país dissenyat per satisfer els turistes?  Construir un pont per satisfer-los? No, més fàcil és canviar el nom al riu, en comptes d’intentar explicar que els seus escriptors occidentals i productors de cinema es van equivocar. El que han fet doncs és que l’antic riu Mae Klong ara es diu Khwae Yai a la part per on passa el tren construït pels Japonesos,  i ara els turistes feliços i ignorants  poden traure la seua foto, jo inclòs, trac la foto.

---

 

El que finalment em va fer concloure que és un país que s’ha venut l’anima, fou vore a un dels hubs turístics (allà molts busos a rebossar de turistes paren i venen) hi havia un bar en que el cartell el bar, en gran,  era en anglès “Get drung for 5bats” es traduiria per “Emborratxa’t per 0.2€”. El país al nivell al qual el vaig experimentar era un Lloret de Mar, Eivissa o Benidorm, de dimensions gegantines i esperit venut al preu que siga. Òbviament això em deixà valoració molt decepcionant del que vaig vore. He de dir que sols vaig travessar poques zones d’aquet país de els dimensions d’Espanya  i de més de 50 milions d’habitants.

---

Tot i això uns escenaris dignes de vore a les ciutats (Bangkok bàsicament) són les cases il·legals que han crescut al voltant de les vies del tren. Quan dic tren dic el tren clàssic, antic, que va a la mateixa velocitat o menys que quan el construïren a principi de segle passat.

Hi ha altre tren metropolità, anomenat “tren del cel” o “skytrain”, construït sobre alts pilars que sobrevolen la ciutat des de dalt i poden fugir de l’intens tràfic de baix mentre flueixen amb pilot automàtic i sense molèstia gràcies a les altures guanyades per sobre avingudes i cases que li han permès conquerir un poc de cel per avançar lliures de la congestió del la superfície, del món de les persones i vehicles de pneumàtics. És la versió econòmica del metro (construir en l’aire és més barat que baix de terra) i ultra moderna, amb el seu avanç sense conductor humà, aire acondiciat, netedat impecable, superfícies noves, i preus tan elevats com la seua alçada sobre el terra.

Aquest contrasta enormement en el tren clàssic, per recórrer distàncies de centenars de quilometres pot tindre un passatge més barat que el del skytrain que sols recorre pocs quilometres, però aquest tren li pot costar bona part del dia per avançar 100 o 200kms. La terra al voltant de les vies d’aquest lent, barat, clàssic tren pertanyen al govern i estan convenientment prop del centre de les ciutats (Bangkok) per tant tota una serie de xaboles han crescut com a bolets al voltant d’aquestes línies metàl·liques que permeten el trànsit de pocs trens al dia a baixa velocitat.

Aquestes colònies són de manera distingida el més particular i curiós que es pot vore a les ciutats (Bangkok, pose Bangkok entre parèntesi perquè és bàsicament l’única urbanització digna del títol i amb tanta presència de gent a les vies). Tenen xicotetes tendetes de fusta, barets al costat de els vies, gent fen la seua vida, xicotetes tendes en que es dediquen a fer manufactura, xicotetes places on fan lluites de galls en apostes… tot és xicotet, tot es de fusta, tot és provisional, tot és increïblement net i ordenat per a unes edificacions i un mode de vida així.

I que fa aquest mode de vida precari? Un desig innat en tots els països del món, i més en aquestos que estan desenvolupant principalment les ciutats (Bangkok), d’anar a les ciutats a buscar més oportunitats, contrastat amb uns preus dels habitatges desorbitats a aquestes ciutats que fa que la gent vaja a viure on els altres no volen i on els deixen, en aquest cas la terra al costat de les vies, propietat de l’estat però que no es preocupa per impedir que gent s’hi establisca. Això ha permès conservar un lloc peculiar, lliure de turistes i plé de personalitat al centre de Bangkok i que exemplifica com res el contrast i desigualtat aclaparant, amb la marginalitat tan prop de dels edificis i centres comerciants relluents que aquesta gent vivint a les vies ajuda a mantindre, en una espiral de consumisme i creixement sense preu, sense pagar per les conseqüències que tindrà en el futur i que consumix a molts d’aquestos països, el país que ha venut la seua anima també hi ha caigut en aquesta boragine d’obtindre més recursos al preu que siga.

---

Fugint de tot això, una cosa curiosa que aprens del passat de Tailàndia, i compartit en els països del sud-est asiàtic, és la facilitat en la que canviaven de capital. Allà, com a Europa, els diferents reialmes contínuament es conqueriren i invadiren uns a altres, a cada derrota o victorià de la capital, la residència del rei-emperador canviava de lloc, per motius defensius, de decadència, de destrucció de la ciutat, o perquè un profeta deia que tindrien més sort en altre lloc… s’arribava al punt de desmuntar edificis sencers (normalment de fusta) i transportar-los a la nova localització i començar de 0.

Ja vaig deixar Calcuta, volia deixar Índia per terra per anar a Bangladesh o Myanmar, però havia de trobar-me en un amic a Tailàndia.

Per preparar bé la meua escapada al dia anterior vaig preguntar on estaven els busos per anar a l’aeroport. Després de moltes indicacions confuses i molta gent dir-me que no hi havia vaig aconseguir la indicació bona. Tot i així em vaig despertar ponte per anar per imprevistos. Al pati del meu hostal, la meua cel·la mirava al pati, hi havia un xic en la seua gran motxilla de viatger que demanava un taxi i se n’anava quan jo m’alçava.

Vaig prendre el bus i després d’un llarg temps, ningú m’indicà que el bus estava prop de l’aeroport. Tal i com funcionen el busos a l’Índia (i a molts altres països del sudest asiàtic) hi ha 2 treballadors al bus, el conductor i el xic dels tiquets. Aquest xic a mesura eu el bus va avançant, o s’acosta on la gent el fa parar (no hi ha parades oficials, el pares en qualsevol punt de la ruta), va cridant les direccions cap on el bus es va dirigint. Jo em doní compte que havíem passat ja l’aeroport perquè  l’home parà de cridar “airport, airport” i començà a cridar altres coses, vaig baixar.

Per sort tenia el mapeta per guiar-me, vaig caminar arrere i camp a través fins arribar-hi. Després del periple, esperant al mateix avió que jo, allà estava el xic que que havia agafat el taxi al meu hostal, un català que anava en el mateix vol que jo hi havia pagat unes 50 vegades més pel taxi i havia tardat 1h més de temps per arribar a l’aeroport…. L’Índia és dura entres o isques, tingues diners o no.

---

Faré 4 notes generals de l’Índia que vaig viure i que no puc il·lustrar amb episodis concrets que vaig presenciar, si no formaven més part d’un dia a dia als carrers.

---

Fotos

Primer les fotografies i els turistes/viatgers. Sí, com s’ha dit en molts reportatges i testimonis allà eres una estrella. Desenes, centenars de persones si vas a llocs turístics, contínuament et paren i voles fer-se fotos en tu, o se les fan sense demanar permís. De fet si se te’n va de les mans (i als llocs on els Indis fan turisme, o els asiàtics en general, se te’n pot anar) pots estar rodejat de centenars i centenars d’individus que s’apreten, empenten i forcegen per fer-se una foto amb tu.

El més estrident és si ets ros. Si ets ros a Àsia literalment se’t veu des de centenars de metres de distància, pot ser uns quilometres i tot en bona vista, i ros i alt ja és com si un far lluminós hagés aparegut i caminés entre els humans. Destaques MOLT, jo vaig acompanyar unes hores a un xicot ros amb melena per Calcuta i al principi era agradable ja que ell prenia tota l’atenció, i jo, pareixent mig indi, passava desapercebut, però un cop arribava a una massa critica i les persones començaven a obscurir el far, per a la resta que no el veien ara era jo el qui les atreia.

---

Castes

Un fet que inunda tota la societat Índia és el sistema de castes, que es va afiançar en l’època de l’imperi britànic (tot i que ja venia de molt antic), els britànics, una societat molt classista també.

Primer el sistema és un poc confús, perquè als occidentals ens diuen que hi ha 4 castes, però depèn de la zona o les tribus aquestes canvien i hi ha més o menys arribant a tindre milers de classificacions, però per simplificar i a mode practic es pot dir que hi ha classificació oficial en 5 castes o classes que naixen dels britànics i encara s’utilitzen per donar feina en el govern i els estudis.

La confusió entre 4 i 5 grups és així com al tren que tenia 3 classes i la no classe, hi ha 4 castes i la no casta.  La no casta són els que no pertanyen a cap casta (que són un 30-40% de la població) i es deien els intocables, perquè són considerats tan poc humans per al resta de castes que no els poden tocar.  Ara el nom oficial és Dalit, que significa oprimits, però més bé és que són discriminats en contra. Són gent que de famílies s’havien dedicat a feines brutes com treballar en animals, en la neteja, en la carn, en el cuir… en general tota feina considerada “impura” per la resta. El que est terrible d’aquest sistema, no només la discriminació basada en la teua feina, si no que és un títol que s’hedera, encara que faça generacions que no et dediques a una activitat “impura”, si la teua família ho feia, tu heretes aquest títol, aquesta opressió, aquesta discriminació,a aquesta intocabilitat.

Bé en teoria eren intocables (per no contaminar-te, per això només per ser de la família ja estaves contaminat), a la practica no és tan greu, però si que afecta molt a quines relacions socials, sobretot matrimonials es pot o no pot tindre.

Allà hi ha literalment desenes de milers de Romeus i Julietes en que gent de diferents castes s’enamora i mor, o és agredida o assassinats per no estar anant en la parella que li deuria tocar, tot açò amés de la dificultat general que tenen les dones per ser independents allà.

Oficialment al govern cada casta té un nombre de places de funcionari en una proporció corresponent al percentatge de gent que hi havia en cada casta en els anys 50, la data de l’últim cens. Es com si ací les famílies aristòcrates tenen reservades un 2% de les places de funcionari, les famílies del clero un 5%, dels soldats un 10%, dels burgesos un 20%, i les plebs la resta… Òbviament és impossible saber de quina casta és qui només veient-los, a la fi tots som humans, però per a ells són molt importants i continua sent que les castes més altes tenen el poder i diners. No és tant diferent de com ací però a l’Índia està oficialment reconegut,  i els matrimonis de per mig compliquen encara més la relació.

Al final en gran part en el que això és trasllada és en uns extrems de riquesa i pobresa que et colpegen contínuament. Era molt habitual vore a indis grossos i ven vestits que anaven en carros tirats per bicicletes o a ma per homes molt prims i mal vestits, mentre anaven menjant llepolies i les llençaven a meitat menjar al carrer on xiquets famèlics vestits amb roba vella, bruta i tan ampla que els podia servir de llençols, ho arreplegaven per menjar unes engrunes de sucre refinat. La desigualtat allà era dolorosa i completament tolerada i vista com a normal per tots els nivells de la societat.

---

Netedat

El nivell de brutícia és tan constant i permanent que un s’acostuma ja a ell, però el nivell de plàstics embrutant-ho tot, en totes les vies d’aigua i taponant-ho tot continua atraient l’atenció.

A l’Índia és habitual per a la gent llençar els plàstics, i tot el demés, com si el fet de caure a terra fera que anara a desaparèixer. L’únic tractament que hi ha és gent que es dedica a recollir per guanyar algúns diners reciclant llaunes o botelles, i altra gent que ho crema al carrer no ajudant a fer l’aire més respirable. Açò serà una tònica general a l’Àsia, on l’ús del plàstic és tan massiu com la seua població, però l’interès en tractar-lo és tan absent com ho és invertir en conscienciació pels comercials que s’ho venen.

---

Serveis i industria

El que vaig vore de l’Índia té sorprenentment molt poc d’indústria, de fet molta de la que té pareixen ser poc més local, on en cases grans hi ha un poc de gent treballant en unes màquines, com qui es fera una tenda de calcetins al baix de sa casa i ho repartira pels barris de la ciutat.

A les ciutats el que era sorprenent però era el nivell de serveis que hi havia, hi havia tendes, tendetes, tendutes, parades, paradetes i gent per tot venent tota classe de coses, menjars i serveis. Podies vore una tenda que venia carbó, altra gel a pes… gent que feia massatges de mans, que netejaven les orelles, que et duien la compra, venent voles de plàstic, dolços, reparació de màquines d’escriure, viatges al Casimir… el que fora, on fora, quan fora.

I ningú no tenia canvi per als diners, m’imagine que ningú no tindria estalvis perquè la velocitat dels diners és tan gran que tard o d’hora guanyaries el que necessitaves per comprar el menjar per passar el dia.

---

Religions

Altre tema important és la religió, ho vaig viure al Casimir on la majoria de la població és musulmana i volen ser independents o unir-se al Paquistàn, en el moment en que escric açò hi ha bastant violència a la zona i uns quants morts, el qual no vaig vore quan estava allà però si que vaig vore molts controls militars i carrers tallats per ferros espinats. Com si pels carrers del país basc estiguera l’exercit espanyol tallant carrers i controlant a la població.

A la resta de l’Índia els musulmans són un  més o menys 20%. Un 20% de 1200 milions són uns 240 milions, meitat població d’europa.

Com nomenava, a Calcuta del que més es preocupava el partit comunista era del conflicte de credos, perquè la tensió entre hindús i musulmans sempre és molt alta i la violència està molt a flor de pell (com voré a molts altres llocs al llarg del meu viatge). Això ho vaig percepbre amb comentaris que fan uns dels altres respecte religions, creences, escoles espirituals o gurus que són diferents i els tracten d’enemics, heretges o gent que no mereix ser viure baix el mateix sol.

---

Corrupció

Altre fet que incidix en les vides de la gent és la corrupció. A part de l’incident de l’estafa del 1r dia, que tampoc és pot considerar corrupció clàssica del govern, no vaig tindre cap altre contacte directe amb el fet. Però parlant amb la gent del lloc sí que podies respirar com allà tot s’havia d’aconseguir per mitja de procediments no nets i clars, fent que el contacte de la gent amb la corrupció fos diari i habitual en les seues vides. A la nostra societat a nivell de carrer la corrupció és distant i majoritàriament restringida a altes instancies de governs i empreses, però a nivell mitjà no es respira aquest ambient, ací en canvi ho transcendix tot, des de passar exàmens a l’escola, a un tràmit administratiu, relació amb la policia, i medicina.

Obsessió pels diners

Un dels aspectes més desagradables de l’Índia per a un viatger és la deshumanització que sents respecte a la teua persona. Allà la majoria de contacte que tens amb els locals es per ells intentar-te traure els diners. No se’t considera una persona, un humà amb qui empatitzar, si no una bossa de diners amb potes que camina per allí per anar repartint-los diners si t’insistien suficient. El problema sol solucionar-se amb un “no inglis”, “no spic inglis” i ja no saben que fer, ja que no saben com interaccionar amb tu. En tot cas això només et guarda de la insistència, no del sentir que només es volen comunicar amb tu com a una oportunitat de extraure diners de l’altre.

I això no només és amb els estrangers, bàsicament tothom està obsessionat per guanyar més diners, i més important, gastar-se’ls de la manera més ostentosa possible per a que la gent al voltant d’ells els vegen aparentar, i així continua el cicle. No és un producte de la societat capitalista, en general ve de molt més antic, sent índia un dels països del món que més es gaste en or, per lluir decoració en actes públics i cerimònies, i en el dia a dia. Òbviament aquest consum està només restringit a les classes i castes més altes, però qualsevol persona que puga aconseguir uns recursos, invertirà en or. Ho és tant d’important que el govern té alts impostos en aquest metall, per tant hi ha molt de trafic il·legal en el veí Nepal, on no hi ha aquestes taxes.

---

Però llegint el meu relat pot quedar una imatge molt negativa de l’Índia, realment l’Índia és molt més! Són 1.200 milions de persones en una diversitat cultural, de creences, de llengües, de visió del món, de cosmovisió, de costums, arquitectures, d’estils de vestir, formes de viure, menjar, divertir-se, fer música, festivitats, organitzar-se… Viure!

L’Índia és color, fragàncies, gent. Canviant d’espais, de carrers, d’entorn, del moment del dia l’escenari flueix al teu voltant mostrant-te miríada d’escenaris de fantasia, misticisme, de diferencies i d’escenaris de somnis i de malsons. Pots trobar-te elefants passejant per les carreteres i en aquestos llars no seria difícil imaginar que estàs en meitat d’una fabula en que sers mitològics et guien a escenaris de fantasia en que has de superar una serie de proves i dificultats màgiques per resoldre un problema o desplaçar-te a la següent missió.

Vius en un món en que et pots colpejar contra la dura realitat, de la qual he donat unes pinzellades, o pots endinsar-te en els mons místics que s’amaguen a cada cantonada, sempre a prop, però sempre a unes passes més enllà, com l’arc de Santmartí que sempre s’allunya.

Al final l’Índia i moltes altres parts del viatge et permeten dansar entre els dos mons, fent que no només et desplaces físicament si no també mentalment.

l’Índia és contrast, per a bé i per a mal.

I ací un xicotet recopilatori de coses curioses culturals que vaig presenciar a Calcuta.

A les dates en que jo estava hi havia un festiva que s’acostava que no vaig poder contemplar, però vaig vore la seua preparació. Allà construïxen ninots de fusta i palla, recoberts de fang, que tenen forma principalment de deïtats, però també de figures al·legòriques. Aquestes un cop finalitzades es passegen per la ciutat en processo. Després de la processó les “sacrifiquen” al riu, les llancen i l’aigua les desfà i se les emporta. Em vingueren al cap les falles de la meua terra, on les figures formen grans monuments, i l’agent destructiu és el foc, a falta d’aigua. És curiós  com dos cultures tan diferents i distants desenvolupen belles creacions artístiques per acabar sent consumides, i repetir el cicle, farà la nostra civilització el matiex? Consumirà en aigua i flames tot el que ha creat? Al menys el coneixement artístic sobreviu i evoluciona d’un cicle a l’altre en aquests festivals, no tot es destruïx.

…

Ja a nivell de visitant hi ha un mercat diari de fors que és digne de ser passejat. Està al voltant i sobre les vies del tren, de manera que quan un tren passa, lentament, tota la secció del mercat que està sobre les vies s’alça i a mesura que el tren passa, es torna a assentar al seu lloc, com una embarcació que desplaça les aigües per a que aquestes amb calma tonen al seu lloc un cop ha navegat.

En època de pluges el que em contrastà fou la estrident diferència entre el terra, el pis, i el que s’alçava a un pam d’ella. El terra era un fangar, contingent grans quantitats de matèria orgànica completament premsada pels peus i en descomposició. Pr damunt d’aquesta capa marró negrosa que ho cobria tot, les brillants flors escapaven indemnes d’aquesta llefiscosa substància i lluïen esplendoroses els seus colors groc, morats, taronges, violetes, rosats… Eren carregades a munt i a val en grans matolls, collars o feixos. Exposats per una sola persona o en grans parades i un moviment incessant de gent ho omplia tot, en una dansa quasi màgica que increïblement tot i la proximitat no pareixia mesclar la bellesa floral en la porqueria sobre la que s’alçava.

Tot l’espectacle transcorria al costat o prop del riu, on xicotetes embarcacions oscil·laven aigües a munt i a vall portant i enduguen-se gent i mercaderies. L’escena està dominada per un gran pont de bigues de ferro, el pont de Howrah, un dels més grans de l’Índia i el pont de bigues en més tràfic del món. Certament és impressionant, 2 muntanyes grises, rectes que s’alcen al damunt d’un dels braços del riu Ganges que va a trobar-se en la mar. Cada muntanya estén un gris braç a banda i banda del riu per abraçar-se al centre i permetre que es transite a través d’ell. El més irrisori del assumpte és que una estructura de tals dimensions està tota rodejada de cartells que prohibixen que se la fotografie. No sé quin serà l’origen d’aquesta prohibició estranya, però se’m fa tan absurda com prohibir fotografiar la lluna. Per ser justos imagine que és una generalització de no fer fotos dins del pont, per no obstruir-lo supose, unes 150mil persones el creuen a peu cada dia.

Mentalitats

Treballadors transportant a gent en carros a Kolkata.

A l’occident  podria dir que es veu el futur de la civilització passa per una continua tecnificació i evolució cientificotècnica. A una ciutat que està més desenvolupada i més agradable per occident com és Calcuta hi ha una clara mostra de que això no serà així o serà difícil. A tota Índia el transport de les classes/castes altes normalment es fa per treballadors de les classes/castes baixes en tota mena de vehicles: de Tuc-Tucs, rickshaws, tricicles, motos etc. En general són vehicles a motor o a pedals.

Però ací a Calcuta, una ciutat que existís fa poc més de 300 anys no és el cas, allà encara es transporta en carro, espentat per homes a peu descalços.

Em contaren que fa temps es volia canviar aquest carros empentats a peu per els tricicles a pedals, com a moltes ciutats índies. Aleshores els qui hi treballaven d’això a Calcuta es negaren a fer el canvi i a hores d’ara encara és molt molt freqüent vore aquestos vehicles precaris on homes vells i flacs en mots casos tiren de gent benestant, que normalment es prou grossa, a canvi d’un miserable pagament.

El pitjor és que els carros en qüestió en la majoria dels casos no són propietat dels treballadors, si no que cada dia els han de llogar per una suma prou alta de manera que en tot un dia de treball si no tenen suficients clients, o no els paguen (vaig vore almenys un cas en que no li pagaven a l’home) pot ser acaben en deute, és un ofici en que es paga per treballar, i tot i treballar pots perdre diners.

Tot això per a que una xicoteta part de la població rica no es canse de caminar en els calents carrers.

Un cas tan simple con aquest fa vore com d’errònia la mentalitat occidental basada en la premissa que el progrés és inevitable i que la tecnologia ho engolirà tot no es poden donar per suposats. De fet voré molts casos al meu viatge en que la idiosincràsia de la societat i la cabuderia particular per un fet en concret escapen tota lògica racional. Això de fet reflexa millor la natura humana, aquesta complexa societat en que molts factors hi manen, que no la simplificació d’idees creades en un sector d’una visió molt estreta d’una part del món d’occident. Un món en que el control absolut, la lògica de les regles, lleis, legislacions, mecanització, uniformització poden fallar de manera espaventosa en algunes societats per no tindre en compte el funcionament intern d’aquesta.

Un món a la fi en que serà incompatible fer conviure la visió desenvolupadora en la creença que les gents tenen el dret de regir-se a elles mateixes com vulguen. Un món on inclús els drets humans seran completament aliens a la forma de vida de molts humans. Un món que s’ha de decidir quin camí seguir, si imposar una creença dominant o deixar fer encara que siga horroritzant. Un món on no podrà ser tot blanc o negre i la gent haurà de tindre la maduresa i coneixement per decidir cas per cas el gris, on hi formen part les vides dels altres, trobant un equilibri impossible entre els dos extrems però que a la fi serà la pràctica d’anar fent i anar avançant. Però de tot això jo hi parlaré més més avant.

---

Una escena de carrer comú a Calcuta, i a altres parts de l’Índia, eren les dutxes publiques al carrer, obertes. HI havia una font que donava aigua i allà anava la gent, majoritàriament homes, a dutxar-se davant de tots, òbviament tapant-se els genitals en llençols. Però tot un fet curiós en mig d’una ciutat, i inesperat a occident.

---

Finalment, tot i la fama que te Calcuta, o els “slums”, barris de “xavoles”,  de llocs pobres i miserables, jo els pocs que vaig caminar no vaig tindre eixa percepció. Pobres ho son, i misèria hi ha, però supose que és una imatge que bé donada del contrast amb occident, si ja has passejat per altres parts de l’Índia els barris marginals ací no són ni més dramàtics i estan en pitjors condicions. I en el cas especific dels que jo vaig vore la meua percepció fou mes positiva, en general, que el que havia vist abans, però açò altre cop només és la meua percepció en una xicoteta mostra que vaig visitar.  La 1a foto del post és la d’un aquestos habitants d’aquests barris, al costat d’un canal a Kaligat.

L’experiència més significativa del meu temps a Kolkata fou a l’organització de la mare Teresa de Calcuta. Parlant a l’estació de Gaia en uns occidentals que treballaven en una ONG contra la prostitució i drogoaddicció a Calcuta em van comentar que era molt fàcil treballar de voluntari a l’associació de la mare Teresa, no sé exactament com se’m ficà l’idea del voluntariat al cap, però he de dir que tenia curiositat i em va parèixer una bona oportunitat. També molt s’ha escrit sobre aquesta associació, tant bo com roin, rius de tinta han fluït, especialment aquell any ja que santificaren a la Mare Teresa, però em limitaré a la meua experiència i percepcions.

El procés és prou simple, vas al seu centre administratiu, t’apuntes a un determinat torn (matí o vesprada, habitualment matí), elegisses a quina casa anar, cases són les institucions on tracten la gent del carrer, tenen dotzenes. Jo vaig seleccionar la de Kaligard, la 1a que es fundà, i anomenada la Casa de la Mort. Allà agafen gent del carrer per ser cuidats fins que moren allà, o milloren. Simplificant és com la unitat postoperatòria d’un hospital, on et tracten després d’una operació greu, per a que et millores o si no pots que et tracten el millor possible fins a la teua mort. Bé ací l’operació és una vida al carrer, i el tractament simplement cures d’infeccions, de malnutrició, atenció bàsica per malalties dures com demència i càncers, i majoritàriament molta molta neteja.

A les 5 del matí et reunisses en tots els voluntaris, hi ha dotzenes de joves occidentals de tot rerefons. Es fa una especie d’oratòria, un lleuger desdejuni, i cap a la casa de cures en bus, seguint algun voluntari que hi sap anar. Allà només entrar veig un cadàver que ix, el nom de la casa dels morts no es dóna sense motiu.

El matí transcorre seguint el que altres voluntaris fan, ningú instruís els reclutes nous. Bàsicament comença amb neteja de tota la rova i estendre-la al terrat, neteja del lloc, terra, taules cadires. Un lleuger esmorzar i més neteja fins al mig dia on ja us manen a casa, altres voluntaris poden fer torn de vesprada també, però la majoria no ho fa. Si no vols relacionar-te en el factor humà del lloc és fàcil quedar-se en aquell cercle de neteja, ja que calen moltes mans, però jo no ho vaig fer.

En el 1r dia em vaig ajuntar en un estudiant de medicina català que era el seu últim dia i em va guiar per tot el procés, començant neteja de bon matí,  després vaig passar a alimentar als pacients, i a netejar-los de quan es pixen i caguen, i tindre en compte les seues necessitats si vomiten, si tenen fam, saber on estan les seues medicines, llençols nets, pantalons i camises, fregall, sabó… em va presentar a alguns dels pacients més significatius, des dels més energètics i que pareixien tindre control del lloc, fins altres pacients que eren vegetals que hi havia que fer-lis tot.

Bàsicament els pacients són literalment pacients, de paciència. Es passen tot el dia a les lliteres, uns llits com de campanya militar, en uns llençols que es renten contínuament i un cuir fàcil de rentar és la base. Al matí dus als pacients a ditxar-los i els canvies la rova, els vegetals i els que s’han cagat i pixat damunt els has de rentar tu a ma, després sobre mig matí els donen el desdejuni, on alguns s’alimenten sols i altres els has d’alimentar-los tu. El menjar pareix prou bo i usualment conté peix o carn, el qual no sé fins a quin punt és compatible amb les creences religioses de la gent, però ací els que dirigissen el lloc són catòlics. Després els tornen a gitar i es neteja el saló on han menjat. I així passa el matí.

El més xocant i dur que vaig vore era que eren tractats com a simples màquines, o animals, que han de tindre un tractament bàsic per continuar funcionant, però que deixa de banda la humanitat de la gent. El estar allà era simplement seguir una rutina, un manteniment, donar carburant, rentar, curar desperfectes, descans, repetir. No hi havia cap amenitat, cap periòdic, cap música, cap audiovisual, cap joc, cap paraula càlida, cap companyerisme entre els pacients, cap raò per ser viu més enllà de mantindre un cos funcionant, cap funcionament mental fora de meditació qui pogués fer-la, cap raó per ser humà.

Realment en la falta d’activitat fora del pur manteniment allò era la casa de la mort, no un lloc per viure, només un lloc per transitar, cap a la vida exterior altre cop si milloraves, o cap al final de la vida si no.

L’interessant del lloc és la resolució de problemes amb els mitjans a la ma. Bàsicament no hi ha mans per a tot, i com tota organització si veuen que tens certa habilitat i et saps moure et van donant més responsabilitats, i més control. Hi ha molts pacients que es pixen i es caguen al damunt i quan ho veus has de fer la bruta feina d’alçar-los, no hi ha cadira de rodes, per tant ho das a ma o els poses a una cadira de plàstic i els arrastres pel  terra que per sort és completament llis.

Busques l’ajuda d’algún voluntari que tinga l’esma per fer el que cal fer, que és despullar-lo, netejar-li la merda en la ma, rentar-lo i tornar-lo a vestir i tornar-lo a gitar, canviant els llençols. Són hòmens adults, que poden pesar entre 50 i 80kg, i immòbils com vegetals, si simplement s’aguanten de peu és una gran ajuda, però no tots poden. Per tant ni és una tasca fàcil, ni agradable.

Ell centre funciona, pel que tinc entès,  amb una brigada de monges que van pels carrers i repleguen gent sola que està desvalguda i en gran necessitat d’atenció. També hi ha casos que els porten pacients, i si elles poden els acollissen.

En el meu 1r dia les monges portaren un yogi (un home que es passa tota la vida meditant als carrers i viu del que la gent lis dóna). Aquest tenia uns 60 anys, de llarg pel blanc i llarga barba blanca, estava tan prim com prim es pot estar, el seu cos estava viu, però la seua mirada havia perdut tota vida que en algun cop pogueren haver allotjat, els ulls estaven perduts contemplant l’infinit, un punt tant llunyà com ho estava ell del món que el rodejava, ulls llargament perduts, llargament distants, buits. Per motius d’higiene cada cop que un pacient entra se’l rapa completament i es tira la seua roba, de forma que tots van pelats i amb uniforme, com antics reclutes militars, però ara reclutes d’hospital. Aquest yogi no fou diferent i procedirem a tallar-li els parracs de roba que duia, a rapar-li la llarga melena i llarga barba que caia en grans tire grises al terra. Al final el que havia sigut una imatge imponent passà a ser un cos pelat, famèlic, amb vida però sense esperit, amb ulls perduts a l’interior de la ossuda calavera. El cos, ara un més entre les dotzenes que habitaven el lloc, actuava per si mateix, si que caminava, i si que menjava, molt, però tota mostra d’humanitat que pogués haver estat allà se n’havia anat al mateix lloc que mirada, lluny. Estava més que en xoc, estava perdut.

Al dia següent portaren altre yogi, aquest completament diferent, jove, d’uns 30-40 anys, amb melena i barba d’un intens negre. Igualment famèlic però en ulls plens de vida, sobretot de tristesa, desesperació, i una impotència immensa. Estava allà, imagine, per la seua escassa vitalitat, igualment famèlic com el vell, a més tossia molt i desprenia uns mocs marrons viscosos. Passà pel mateix procés de despullat i rapat que tots però en el seu cas pareixia que més que tallar-li el pel li tallarem l’ànima, i ell no pogués fer res per evitar-ho. Per a ells la brava i melena és un símbol, un estil de vida, un contingut espiritual i de camí vital,  imagine que perdre-les allà perquè el cos et fallava era perdre eixa forma de vida, tots eixos anys de trajectòria vital, tot l’esforç i dedicació, sofriment i sacrificis, eixa manera d’entendre la supervivència i el dia a dia. Era perdre un símbol, un estatus, una vida. La seua manera de mostrar això era plorar, no era un plor desconsolat però era un plor continu, a mig to, una tristesa com mars en els que s’enfonsava a mesura que el pel caia a terra, que fluïa des d’ell com el cabell que ara era agranat lluny, que intoxicava a qui mirava. Una tristesa de qui no pot fer res per evitar el seu destí perquè el cos no et respon, i plora al vore com les peces de la seua vida es van trencant i desfent al davant.

Un cop transformat en altre cadet del centre, en uniforme de pacient de verd d’hospital, continuava plorant tombat al llit assignat.

No hi ha ningú per fer-se càrrec del pacients individualment, i els voluntaris tenen llibertat absoluta, així que em vaig fer càrrec d’ell les pròximes hores. Am tot el pel tallat el seus ulls foscos eren enormes, ull d’infinita tristesa, i entre mig dels plors tossia i escopia mocs, probablement la raó per la qual estava allí. Jo li sostenia una safa en desinfectant per a que escopira, i li agafava les mans. No podia parlar amb ell,  ell no sabia anglès, però pareix agraïa que hi hagés algú amb ell. Al cap d’una estona ja estava més calmat, però trist, li vaig buscar menjar, no era fàcil aconseguir menjar a deshora, va menjar però molt poc, tot i estar tan prim com l’altre yogi, i més malalt, encara tenia ulls vius tot i que tristos. De la mateixa forma part del seu esperit asceta encara sobreviuria, i el seu cos tot i que pot ser demanés menjar com el cos de l’altre, el seu cap no li deixava. Jo li deixí unes galetes de les que ens donaven als voluntaris, unes que se suposa eren molt nutritives, però no va menjar més que mitja. El vaig deixar quan ja s’havia calmat i intentava dormir. Desconec si es va curar o no.

Un episodi bonic de reconciliació fou l’encontre d’un pacient jove que tenia sindrome de Down i l’havien trobat bagant pels carrers, tenia un numero tatuat al braç i algú va tindre la idea de cridar a eixe numero per telefon, resulta que era el telefon de la família i el vingueren a replegar, feren una xicoteta festa en fotos i tot. Desconec perquè estava a la casa de la mort i no a altra de les cases on tenen pacients joves o en deficiències mentals, però el retrobament fou emotiu.

Finalment el més impactant eren les cures. Les monjes a més de monjes eren formades en infermeria o medicina, i tractaven als pacients que podien. Moltes de les malalties eren greus infeccions als peus, la Índia tenint tanta gent que va descalça i tenint tanta, tantíssima porqueria als carrers, deu produir un munt d’infeccions podològiques. M’atreviria a dir que un xicotet tall sense tractar es pot convertir fàcilment en una gangrena allà. La medicina ací a l’Índia és econòmica, però tot i així molta gent no se la podrà permetre o no sabrà fer us d’ella. A més si no pots caminar vol dir que no pots treballar, gent que necessita caminar per treballar normalment vol dir que venen de lluny a caminar, per tant no tenen família, no treball ni família no diners, no diners no menjar ni medicina, no menjar ni medicina no salut, no salut acabes en la casa de la mort, si tens sort.

La cura més xocant a la que vaig assistit, la qual es quedarà gravada al meu cap mentre tinga memòria, era la del peu d’un home de mitjana edat. El peu li romanien dos dits, altres 2 estaven amputats (el gros i el menut) i l’altre (si feu les matemàtiques) el del mig era un pal negre, l’os que sobreeixia, que estava rodejat per una substancia blanca mig gelatinosa per la part de baix. Era com si a un plàtan molt madur li hagueren tallat la punta i li hagueren posat un palet retorçat carbonitzat substituint la punta. L’espai entre eixe pal negre i els altre dos dits era pura gangrena habitada per larves de mosca, per tant hi havia que traure-les. Una monja començava amb unes llagues pinces a endinsar-se dins de la carn de l’home, l’espai entre els dits era un profund forat, les pinces s’endinsaven un dit, dos dits, 4 dits, molt… i treien una larva blanca de mig centímetre de llarg que es menejava frenètica com buscant el seu habitat perdut, el seu menjar. Després altra, desprès altra, i altra, i altra, 5 en van traure davant meu. Jo m’agafava els braços forts, no podia fer res, altre voluntari, altre estudiant de medicina agafava fort al ma del pacient, el pacient en si pareixia tranquil, no pareixia que li fera mal, no sé si estava anestesiat o simplement no tenia sensitivitat, ell mirava pacientment com li treien les larves del profund del peu i li posaven unes gases injectades en desinfectant marró-negre en el forat obert entre els dits.

L’olor del lloc tot el temps era a un intens i fort desinfectant, sempre intens, sempre desinfectant. Una mescla de sabó, llegiu, i desinfectant químic que ho inundava tot.

Els dies següents tenia un dolor fort a les costelles de l’esforç d’alçar i moure tants cosos a pes.

Era un aspecte de la humanitat que mai no havia vist ni viscut, era un aspecte de la humanitat que cal conèixer.

Fins ara l’imatge que he donat de l’Índia desafortunadament pot semblar prou negativa respecta als relats que he comentat. M’he concentrat a relatar el que més em va sobtar a cada pas, i la negativitat domina per molt. El factor humà és molt important quan u es troba amb altra societat diferent de la pròpia, i en general el primer encontre amb aquesta humanitat xoca per questos detalls poc positius. Però açò està lluny de ser tota la visió, ni tan sols una mínima part de les ombres dels matisos d’alguns punts que vaig visitar d’un país gegantí com l’Índia pot arribar a ser. 1200 milions de persones es diu ràpid, un ària i història comparables a Europa també, però com ja definia no aprofundiré ni en el passat ni en el futur més que quan estiga relacionat en la meua experiència. En aquest relat em dedique a relatar una fotografia, un instant d’un lloc que vaig transitar en un moment determinat, i com les diferencies i similituds em fan reflexionar sobre la natura humana, les cultures, el que ens fa similars i diferents i com això ha construït el que em trobe al llarg del camí.

En el cas de l’Índia no totes les visions són negatives, i Kolkata (Calcuta) provarà a ser un lloc on serà agradable trobar-me en un altra manera d’organitzar coses, ni que siga per contrast amb la resta d’experiències. Calcuta era l’antiga capital colonial, fundada pels britànics, i de fet fou sempre la seua capital.Nova Delhi, l’actual capital i  que anava a substituir a Calcuta com a capital, fou completada poc abans que el l’índia s’independitzés dels britànics. També és la capital de l’estat de bengala occidental, l’Índia sent un estat federal, en que els estats tenen molt de poder (alguns estats tenen més de 200 milions de població, com mitja europa, Bengala Oriental de fet en te 91 milions), i multicultural, fa que la gestió i la cultura de cada lloc canvie notablement.

El primer que em va sorprendre de Calcuta (després que un del bus em cobrara 10r més, recordant les xicotetes estafes que operen ací), fou que els carrers tenen voreres i hi ha separació entre vianants i transport! No pareix molt però és d’agrair quan fa temps que no ho tens.

A més hi ha metro, prou vell, diria que dels 80, tenia una facció de dones considerable,  pot ser un 40%, i no hi havia vagons restringits només a dones, tot una novetat en unes terres que fins a eixe punt vore dones al carrer era estrany.

Els edificis imperials, en vies de decaïment, donaven una majestuositat i motiu per mirar alt i admirar l’arquitectura que ha estat embellida pel pas del temps, on el vell es convertís en una capa bella sobre els murs.

La ciutat té carrers que canvien la direcció del tràfic cada 12h (encara no sé per a que, però els té).

I hi ha signes de comunistes per tot arreu, és un dels partits més importants de l’estat, ací el comunisme intenta solventar el problema de credo, de quin tipus de religió pertanys. Bengala fou partida quan Paquistan Oriental, ara bangladesh, es va intentar dividir en línies sectàries, musulmans vs hindús. Però a Kolkata encara i hi ha molts musulmans, cosa que es trasllada en vore caps de vaca per les carnisseries i mercats. Ací, a diferència de molts altres estats més religiosos on matar una vaca es perseguís criminalment, es permet consumir-les, de fet tampoc no hi ha vaques deambulant als carrers que jo notara.

Tot açò ja damunt de la diversitat, colors, fragàncies, vida, cultura, idiosincràsia típiques del subcontinent indi fa de tot un espectacle digne per als sentits que molta gent te al cap quan pensa en l’Índia. No que Calcuta siga ideal, i no que no siga famosa per la Mare Teresa que cuidava als pacients allà per la immensa pobresa, parlaré més d’això. No, és simplement suficientment organitzat en comparació amb la resta com per poder endinsar-se més en el eixe món ja que no tens distreta l’atenció en la penuria de navegar-lo.

També portava un parell de mesos pels tortuosos i densament poblats carrers, un poc d’obertura i espai es notaven com a una brisa d’aire fresc. Ja hi estava acostumat als trotats de l’índia, tornar al que estic més acostuma, reflexes de la meua civilització, feien que apreciara més la resta, les diferències i proximitats.

En tot cas siga com siga l’Índia és bella però bruta, diversa però sufocant i complexa i a Calcuta em fou més simple apreciar tot açò. La coincidència entre un grau d’organització més alt, i ser el final del viatge a l’Índia em permeté  major grau d’atenció.

Abans d’arribar a Calcuta i el voluntariat,  el relat de com vaig anar a Gaya abans, això mereix una xicoteta menció el xicotet periple en tren anant en la classe no classe.

A l’igual que el sistema de castes a l’Índia (en que hi ha 4 castes i la casta sense casta, els intocables) els trens ací tenen 3 classes, 1a, 2a i 3a i una  classe sense classe. Ja he descrit la 3a classe per anar de Delhi a Benarés, ara experimentaré un altra classe que no té cap classe, cap nom, cap ordre, ni regulació, l’anomenaré no classe. La no classe és un espai, normalment un sol vagó, on venen bitllets, molt barats de forma il·limitada (58r (uns 0.7€) per 5h de tren, per 250kms), a més no hi ha mai revisor per raons obvies quan descriga com es viatja en eixa no classe, per tant virtualment tot el qui volguera podia pujar allà.

Si tothom pot pujar en un espai prou limitat el que és d’esperar és que aquest espai estiga completa i absurdament ple, i així és. Per a qui haja viatjat en la RENFE l’espectacle no li serà del tot desconegut, gent assentada per tots els llocs i apretada als corredors de peu, com a borregos, durant hores i hores en un tren que es para per raons inexplicables en meitat del no res i va a velocitats absurdament lentes i bastant habitualment amb el termòstat espatllat (això és la RENFE a cops, per a mi). Però a la no classe tot era una dimensió més, literalment. Mentre que a la RENFE o al metro tota la massificació transcorre en 2 dimensions, la del terra, al llarg i ample, a no classe s’afegís al tercera dimensió, l’alçada.

El millor per descriure açò fou el meu intent, fallit, de posar la meua motxilla a un dels porta equipatges quan apressadament entrí al vagó de no classe. Òbviament no em volia passar les 5h que suposadament tardava el tren (li costà 8h…) carregat amb la motxilla, i no hi ha lloc al terra per poder posar-la, ni entre les cames, vaig tindre l’ocasió d’intentar carregar-la a dalt, en el moment que jo pujava la motxilla, una dona pujava el seu xiquet de 6 o 7 anys per ocupar el mateix espai que jo volia. En el breu moment de dubte i de contemplar l’escenari  el lloc fou  finalment ocupat pel xiquet. Després de contemplar al meu voltant aquell era l’espectacle general, tots els porta equipatges estaven poblats per gent i xiquets en mig d’equipatges. A més els seients, en files de 6 com a bancs enfrontats un al davant de l’altre, però que hi havia 8 sentats, els bancs tenien un 2n pis, on altres 8 persones es sentaven en alt amb els peus penjant davant les cares dels de baix i el cap rosant el sostre del vagó.

El vagó era tot de ferro o acer, sense cap acabat decoratiu, les finestres no tenien vidres, només barrots (el qual serà significatiu per al meu viatge més avant), hi havia un pocs bancs i els porta equipatges, i les 4, 2 davant portes obertes tot el viatge.

Bé doncs circulant a menys de 50 per hora, lluny de cap finestra, rodejat d’indis suorosos, apretat per la massa humana, carregat amb la meua motxilla, diguem que no volia estar allà tot el trajecte. A la 1a estació que pararem, uns 15kms més avant, 50min després, vaig baixar. Vaig explorar un poc l’estació i fent-me el ronso, com si m’haguera despistat que ja eixia, vaig pujar quan el tren ja estava en marxa i xiulant, en l’excusa que era l’últim que pujava em vaig assentar a la porta, que es quedà oberta. Ja assentat, amb la motxilla ben recolzada i el vent que entrava per la porta refrescant-me la situació va millorar molt.

Però continuava lluny de ser ideal, a l’estreta porta es van assentar 2 indis més al meu costat, fent que els 3 estiguérem ben apretats. A més els indis tenen una costum que no havia comentat fins ara però que esdevindrà significativa ara, els encanta escopir cada poc de temps. Allà assentat eixien per fora del vagó la  meua cara, un braç i els meus genolls despullats (anava amb pantalons curts), el tren en marxa em duia el vent de davant, per tant també em duia les escopinyades llançades contínuament des de les finestres de barrots, sense vidre. Per sort aquells líquids bucals m’arribaven en forma de vapor, que impactava al principi sobre la cara i braç  i cama, però la cara i braç vaig aprendre a refugiar-los a dins, el que no podia evitar és que els genolls, sobretot l’esquerre, que sobreeixia irremeiablement, reberen regularment aquest vapor humà.

A cada estació havia de baixar i recuperar el meu lloc a l’esgraó, brut i fangós, però que era el meu lloc per sentar-me i era millor, tot i les escopinyades, que cap altre. Un cop superada l’aversió contra la baba, i que els indis que s’assegueren al meu costat abandonaren el seus llocs, he de dir que el trajecte fou molt agradable tot i durar 3h més del que devia. Les vistes del camp indi eren immillorables ja que s’obria al davant meu, i la posta de sol va fer canviar els colors de radiants, a rogencs, a obscurs, amb focs i llums encesos al llarg del trajecte.

***

El més divertit de tot fou quan em vaig anar de l’estació de Gaya cap a Calcuta, allà vaig presenciar un entretingut encontre entre un home i una escala mecànica.

Sempre és un tant màgic vore a un ser humà, siga xiquet o adult, enfrontar-se a la 1a vegada que fa alguna cosa.

En aquest cas l’estació tenia instal·lada una escala mecànica que connectava l’entrada en la 1a planta, i un home de mitjana edat, vestit en pantalons obscurs i camisa blanca ampla volia utilitzar-la per descendir. L’home la contempla uns segons, s’aproxima a la superfície que es mou vacil·lant i posa un peu mentre manté l’altre a la terra fema, greu error, un peu es comença a desplaçar mentre altre no. L’home no pareix haver fet molt de yoga, o en tot cas no està còmode que un peu es separe més i més de l’altre, l’home comença a caure, amb la mala sort que s’agafa de la barana de l’escala que, com tot lector familiar en escales mecàniques sabrà, també es mou. L’home cau de genolls i apressadament escapa cap a terra ferma.

En el 2n intent l’escena  anterior és repetí, només que ara l’home quan estava caiguen fou sostingut per 2 persones que l’ajudaren a sostindre’s a l’escala. Ell ja amb les mans al passamans que es movia, baixava lentament, mirant al seu voltant estranyat per estar descendent sense ell haver de baixar escales i assimilant la situació. Ja arribant a baix, concentrat en el final de l’escala, a mesura que el terra ferm s’acostava ell mirava preparat i pegà un vot per ixir indemne de la situació, quasi cau al aterrar a fora de l’escala mecànica però mantingué l’equilibri.

He de dir que em fou fascinant vore un primer cop d’un humà amb una escala mecànica en un lloc com aquell, té cert valor que a ple sXXI l’Índia guarde aquests tresors de descobriment.

Un fet que és corprenedor per a molts viatgers que aspiren a ajudar als locals és el turisme de voluntariat, especialment per treballar amb xiquets orfes. Jo vaig tindre l’ocasió de contemplar uns matisos d’aquest, i descric la meua experiència a Both Gaya amb aquestos. Hi moltes més i històries entre no agradable i terribles pareixen dominar el panorama de treball amb òrfens a tot el món.

Ací hi ha un anàlisis general de la problemàtica, amb desenes més d’enllaços.

https://viajandoconpasaportecolombiano.com/donde-ser-un-voluntario-con-ninos-mientras-viajo/

http://www.whydev.org/children-products-reality-orphanage-voluntourism/

El que jo vaig presenciar va ser una pesca, una simple pesca de turistes. Ja a Both Gaya em torbava encara mal de la panxa i vaig anar a un lloc per menjar on menjar alguna cosa lleugera, allà em preguntaren que d’on era i jo vaig dir que de Italià (agafes la costum i cinisme de mentir quan tots et mentissen). Al eixir del lloc un jove em va començar a parlar dient que ell sabia un poc d’Italià i volia practicar, prompte vaig vore que era mentira, però ja m’havia enredat en que anés a visitar a un orfenat on treballava que hi havia prop per vore allò. Havia baixat la guàrdia i jo encuriosit i no veient res mal en pegar una volta, creient encara que l’encontre era prou casual, hi vaig anar.

Ja a “l’orfenat” tot va començar a no encaixar. Era una xicoteta casa en una grossa pancarta d’una institució cristiana penjada a la façana. Allà hi havia una dotzena de xiquets amb un home que deia ser el director del centre. Però a preguntes de quan de temps tenia l’orfenat, quants xiquets hi havia, com s’havia creat allò, qui ho organitzava i ho supervisava… ell no em va respondre en claredat.

Bàsicament jo no entenia, altra volta en la meua mentalitat occidental, com algú de forma privada i sense cap formació ni supervisió pública es podia posar a cuidar a dotzenes de xiquets allà.

Els xiquets eren de 6 a 8 anys i em feren donar una classe en principi d’italià, que vaig canviar ràpidament a anglès al vore el perduts que estaven.

Però abans de començar la classe i jo tenint contacte pràcticament nul amb els xiquets, a aquell punt em feren llegir i firmar un llibre de visites, crec que amb tantes preguntes meues l’home no esperava que estigués allà molt.

Abans de signar el llibre vaig llegir part dels comentaris, aquestos eren majoritàriament femenins, deien alguna cosa com “la visita ací ha fet que siga el moment més feliç i especial de l’Índia” i variacions sobre açò. Jo a aquell punt era altament escèptic, els comentaris nogensmenys eren probablement sentits de veres per els qui els havien escrit en desenes de llengües i grafies, però fora de comentar el que havien sentit aportaven poca informació a com funcionava allò o quin paper havien jugat ells allà. A mi, fent-me escriure un llibre de visites només arribar, i per tant amb una coneixença prou nul·la del lloc, ja veia de l’escassa veracitat i utilitat del document més que per a commoure els estrangeres i fer-los prendre confiança en el lloc al vore coses escrites en la seua llengua. Jo en tot cas vaig escriure un comentari, prou escèptic, en català.

La classe d’italià no fou molt, jo veient el poc interès i utilitat d’una classe solta em vaig posar a donar classe de números en anglès. Al principi quan els feia recitar els números del 1 al 100 sabien anar pujant. bé. Però desprès vaig invertir l’ordre i no en sabien, també vaig començar a posar números aleatoris sense ordre i també es perdien, tot i que hi havia un o dos que al final encertaven. El nivell educatiu era clarament baix per a xiquets d’eixa edat, més repetitiu que comprensiu, com és habitual en aquestos llocs.

Després em preguntaren on dormia i quan pagava, i em digueren que millor anava allà i estava en els xiquets dormint i els donava els diners a ells. A mi em va parèixer bona idea he de dir, però la situació em pareixia estranya, de posar a algú que no coneixes de res en una colla de xiquets. En tot cas me’n vaig anar amb l’excusa que havia quedat amb algú, però no em deixaven anar fàcilment. Em vaig fer una foto de grup i vaig partir dient-los que tornaria a la vesprada.

El més aclaridor del sistema de pesca fou que, hores després, mentre transitava els carrers pròxim a l’orfenat un xic se m’aproximà i em començà a contar una història que jo ja havia sentit. Que treballava per a un orfenat i que podia anar allí a visitar i a donar classes. El xic no m’havia conegut al matí i tornava a intentar pescar-me, obviant que jo ja havia picat i m’havia lliurat de l’ham, no picaria altre cop. Allò ja em feu vore la situació clara. Estava a un lloc turístic i el “treball” dels xics joves (al voltant dels 16 anys) era anar pescant a turistes occidentals per a que passaren uns dies a l’orfenat, cobrant un preu o demanant donacions. Els occidentals ignorants de la situació del país donen sucoses donacions per sentir-se bé, i “treballen de voluntaris” allà uns dies, deixant comentaris emocionals, que és el que hauran sentit, però oblidant-se del que poden sentir els xiquets.

Tot pareix molt innocu i de benefici mutu, però no ho és, i és lluny de ser-ho. Com ja sabia en aquell moment i com al llarg del meu viatge vaig experimentar més especialment per a voluntariat en xiquets, allò és una xicoteta màfia on l’interès dels xiquets és el menys important de tot. Allò en la majoria de casos (hi ha de lícits a il·lícits, i tota la gamma de grisos a meitat) és un negoci. En molts casos els xiquets són lluny de ser orfes i només són xiquets que les famílies deixen en préstec a canvi de que els cuiden o els paguen un poc, o bé directament segresten de barris marginals, separant-los a la força de les seues famílies. Així construïxen fàcilment la façana  “d’ajuda” a xiquets i és molt fàcil fer ús dels fons que aconseguixen gràcies a tindre xiquets, sense tindre cap supervisió de cap tipus.

Això ha portat a que durant el viatge escoltara altres “tourist volunteers” que han pagat (o no) grans sumes de diners per tindre aquest tipus experiència màgica, que com el llibre de visites relatava és tan “enriquidora, especial i emotiva” si eres capàs d’obviar els matisos grisos, i com soc bon exemple en el meu primer encontre en l’Índia, i l’estafa que vaig sofrir, és molt fàcil enterrar les coses que no acaben de tindre sentit baix una catifa de racionalitat “açò és Índia” o similar.

  Imagine l’experiència sí és enriquidora per als voluntaris que a canvi d’uns centenars (o milers) d’euros fan sentir el seu estat bé, però no ho és gens per als xiquets que inclús en el cas que siguen verdaderament orfes i necessiten ajuda, aquesta no pot ser oferida en condicions per voluntaris que passen dies o setmanes per allà sense cap tipus de formació de com atendre a xiquets en condicions com eixes. Ser orfe no ha estat mai fàcil, i hi ha estudis que demostren que t’atenga gent que passa per per allà esporàdicament, podent crear un vincle emocional molt fort, i trencant-lo cada poc de temps pot crear traumes psicològics molt forts als xiquets de per vida. Que a més en molts casos els voluntaris no tenen cap formació ni guia i que no sap la llengua no ajuda gens.

El que vaig vore a Both Gaya no és més que el que he conegut que passa al a resta de la l’Índia i a molts altres països com Nicaragua,  Nepal, Cambodja, Nigèria, Kenya, Colòmbia… per nomenar alguns on típicament s’enganya a la gent. El que a primera vista pareix un acte d’ajuda i sense cap perjudici s’acaba convertint en un negoci que sí creix fa miserables a més gent encara.

En tot cas jo també seré particip, a la següent destinació, Calcuta, de voluntariat sense preparació i on he d’ajudar a gent. Tot i que en el meu cas no hi haurà ni de lluny cap interès econòmic ni vincle emocional tan fort ja que treballaré a la Casa de la Mort de Calcuta.