Boat Hitchhike Sulawesi to Maluku to Papua, 8 Days in Alken Prima

Posted on by wanderer

image

Here I’ll  summarise my experiences of the 9 last days of my life hitchhiking  of a cargo ship crossing the dream seas of the north east of the Indonesian archipelago :D. For reference to anybody wants the info to have an amazing unique experience.

The hitchhiking itself was really easy (and lucky) one in Bitung multiple harbours. Unlike previous ports here all the harbours are open to the public. The only restriction that i found was in the big cargo container where they didn’t allow me to take pictures. Although apparently i was allowed to walk around,  the security guy was not enthusiastic…

I started with the generic cargo harbour and the third boat I asked, Alken Prima, told me that they where going to Maluku on that night (10pm) and that they had no problem in getting me in. Jackpot!

Just in case I asked ALL the harbours in Bitung. I got a couple more that told me that where going in 2, 3 days, and probably could take me, and a small one, of the likes of my first boat hitch, was going next day. But they where unsure if I would be allowed by the police. I guess with a bit of patience and trying I would have gotten into one of these, so my advice is that Bitung is a great spot to hitchhike boats!

On the Alken Prima easy ride. As I later discovered the boat is a cargo ship that circles from Bitung in North Maluku, to Sorong, in west Papua, doing a more or less scheduled 2-3-4 weeks route. The ends I guess are fixed but it changes slightly in each iteration, as I saw in their nautical charts the old itineraries.

image

So if you happen to hit on Alken they can bring you all the way on direction or the other, it took me 9 days to cross from Bitung to Sorong :D, you can wait for it!

The first thing I discovered is that it is not a normal cargo ship, but one that also carries people that go to really remote small islands. That probably explains why it was so easy to carry me.

When I went at night they had build a tent over the deck where all the passengers would stay. Well  I was not passenger and I went to the commanding cabin to take pictures of the departure. Then I slept on the open section of the deck, the stars where amazing in the moonless night. Big Milkyway crossing the celestial cover.

image

I was concerned that they might think I’m  another passenger, some crew  asked me where I was going to sell me the ticket. But I said “numpang” and that was the end of it, nobody ever asked me for money in the  following days.

I can positively say that they where happy to have me there, I don’t  know to which point because of the exotism of the “orang buleh” (white man) or because my child like behavior made them happy.

On the fist cargo unloading  occasion (anchored in a bay, far from land), I jumped to the sea, joined some locals ashore, ate coconuts, went back swimming, boarded the ship by climbing the crane net, helped load and unload the rice and cement (“semen”) into the small boats that took the cargo, and swam again. That seemed to amaze the crew and locals quite a bit 🙂

image

Anyway play your  cards and see how the game goes.

I never asked for food, but this being Indonesia they kept insisting in feeding me. It was simple fish and rice but nutritious and I was always thankful of being feed. Still when we could land I usually ate there or bought supplies. I also shared what little snacks I had.

My plan was to work helping load and unload cargo to help the crew, but soon I realized that non of the crew roles involved loading cargo, that was left for the people at the harbours to do. So after they telling me that I shall not help and since I’m  not helping them, then I never did a long term work helping on the cargo. Only small jobs when going or coming back from my excursions, allowed because of being free from the cargo work that I self imposed 😛

Anyway I did help peeling hundreds of mini onions and garlic, from what i gained the use of a motorbike for me in one of the stops 😀

One of the things that set me apart from other passengers was sleeping. I slept for the first days on the floor of the commanding cabin.

image

Unfortunately that involved sleeping next to the speakers during European Champions league, which in Asia is transmitted live at 4am…

Finally I moved with my hammock on top of the cargo next to the passengers. Although not always there where passengers, sometimes the deck was empty.

One nice thing if life on board is that you have everything that you  need, that involves also a bucket shower and a place to wash your clothes and dry them, quite convenient 😀

For me one of the most enjoyable experiences on board is simply living the cargo flow. It’s logistics in front of your nose! Seeing cargo being loaded, transported, and unloaded 3 islands away… Imagining the way that ware had to do to get there, how and when it was made, the way it will go, it’s use, and the links of people that are needed to get it to do what it has to do where it has to be, well it amazes me!

That amazement was for beng onboard and landing, but obviously one of the best opportunities is island jumping! To be so fortunate to land on remote, out of the path, islands and villages, well that is a priceless experience.

Seeing how people can  live in 1km long islands, how the culture and societies change stop to stop. Stopping in a 200 meter deserted islands, in stray cat islands, stray dog islands, talking about cannibals and seeing their weapons, the mixture of curly haired, blond Papuans and smooth haired dark Indonesians, with their own huge range of diversity …

Then the camaraderie of the crew, the atmosphere of feeling welcomed and happy to see you that is common in Indonesia, gets a boost if you add the feeling of being part of a  crew.

Playing games, helping on small task that you can, eating with them, swimming, discussing the nautical charts, talking about everyday life. Wondering why there is a chicken tied to a hole under the commanding cabin…

image

Finally the sea life. Sea, waves, the scenery and islands coming and going, dolphins, whales, sunrises, sunsets, stars, milkyway…

All in all, if you have the time try to hitchhike a boat! even if you are not successful just wandering on the harbours and sea front is a photography wander! Boats, old and rusty and shipwrecks, to new and shiny. From small and colorful to huge and black and white. Frenetic activity or ghost harbour. Colours, goods, cranes, cables, fish, water, sea… On addition on many cases feeling that you shall not be there yet you are (until they detain you :). Finally the odd chance of being accepted in one of that monsters, and the adventures that await!

image

Diari de Sulawesi, dia 16, ferri

Posted on by wanderer

image

M’alçe a les 7 ja que ahir ens dormirem tart per visitar a la de la malària (que no estaba) i a Misba, l’amic d’en Faisal.

Encara indecís de si abar cap al sud i provar un vaixell o pegar tota la volta en autostop per anar a Sulawesi Tenggara, vaig preparant-ho tot.

Al final el fet que només són 40km cap al sud i que un vaixell és més interessat agafe l’opció del sud, travessa per mar a la següent península.

El Faisal em deixa a casa de Misba i Misba em deixa  a l’entrada del ?poble on agafe un tràiler. A la carretera que du al moll un taxi m’arreplega però sense cobrar-me res (va també al moll).

No hi ha barquets que fer autostop però hi ha un ferri ràpid on m’ha deixat el taxi.

Veig un gran ferri a un altre moll llunt i camine fins allà.
Foto, un corrent per agafar el ferri quan s’està tancant la rampa.
L’experiència en el ferri i les vistes són  genials.
Altes negres i muntanyes m’esperen a l’altre costat de la l’esplanada formada per aigua ente 2 de les grans llengues de terra que són a aquesta eatranya i magica illa.

Núvols formant una blanca linea que abraça a l’ara fosca vegetació.
Muntanyes sensevergonya travessen  l’aigua per oferir les seues cimes als núvols.

Els monstres blancs efímers llisquen placidament els ancians monstres de roca, inmutables al canviant escenari.

Una carretera inesperada acaricia la costa, pot ser la prendré per anar sud.

Torres d’infirmacio s’alcen en aquest paidatge lliure, recordant que els humans i la seua tecnologia formen, ara, part del  tot.

Avancem lentament cap a la desconeguda natura de la nova terra.
A preguntar toca!

Autostop, Anna, una amable parlant anglesa em diu que el seu amic va a la següent ciutat, Kolaka. Però no sé com acabe apretat en un taxi de fumadors i musica horrible a tot ostia pagat per ella, sence opció factible de dir que no sense crear conflicte greu. He de preparar millors arguments per a que això no passe més  cops

Canvi de muntanya a costa, tan ràpid, tan natural, tant constant.

muntanyes, camps d’arròs, i cocoters.

Arribem a la nit  a Kolaka (curt de colacau)

Entenc que el perquè del la meua poca afinitat en la música és perquè per mi la música és com el tabac. Al no ser una cosa que elegises tu si no quelcom imposat per la resta, sí no l’acceptes és torna profundament molest.

No em fan pagar res cosa que em fa pensar que l’Anna a més de donar-me diners m’ha pagat el taxi. Això em fa sentir extremament pitjor que haver estat forçat a un taxi. Els meus pares estarien extremadament insatisfets en açò :P.

Per a continuar descontentant a mons pares, i com a càstig per el taxi, decidisc no dormir a un hotel. Cosa que em porta a gaver de trobar on dormir. Al meu mapa posa que hi ha una estació de bus al costat de la mar, un bon lloc per mirar.

Passe per una mesquita però està tancada. L’estació de bus està  sent construïda  o bé és només una nau… Bé estranyament  té llits a més de sostre, bon lloc.

Tot i això camine més, hi ha gazeebos a la mar, però no són bons. I un mercat en drcenes de llocs on dormir, però supose que allà a les 4 obrià.

Torne a l’estació de bus on aquest cop els guàrdies m’inviten a que vaja amb ells (descobriré que són els guàrdies més tard ja que no tenen uniforme i s’assenten a la mar). Quan els dic que tinc la intenció de dormir a la nau em diuen de dormir a un edifici que hi ha a l’entrar, una esoecie de recepcció. Accepte.

Gent comença a vindre, amics crec, es fa tard, les 11 i vaig a dormir. Els mosquits són punyeters.

Diari de Sulawesi, dia 4, vesprada, sota la pluja

Posted on by wanderer

image

M’entre m’acomiade el següent autoestop, una pickup amb una carrega que odie,  safates de poliestirè d’un sól ús, para i vaig amb les safates.

Parem a una xicoteta ciutat i la plutja comença, per no abandonar-me ja.

Seguint la regla 3 de l’autostop, no caminar sota la plutja, espere a baix un porxo i quan la pluja ja no és  torrencial, demane autostop. Una pickup furgona em para i per sort vaig a dins. La plutja que pensava de minuts és de kms.

Quan em para al següent poblet la pluja continua torrencial. Espere a un porxo on cap cotxe en para. Les dones  d’allà es fan moltes fotos amb mi.

La pluja disminuix molt i camine, però de cara al final del poble torna  a ploure molt.
Són les 6pm, 20min per a la posta de sol, i ja faig plans per on dormir. Cap cotxe em para en 20min i vaig a un xicotet restaurant on demane Gado-Gado.

Preocupats de que plou i és de nit, la dona del restaurant em convida a quedar-me a dormir, que demà ja continuaré el viatge. Seguint la llei del viatger accepte.

A més  la neta em prepara un postre gelat de gelatina, fruita i cacauets que em conviden! sense jo demanar res…

Després m’ajuden a assecar la roba i el mapa. Dutxa, un te, fotos amb els veïns i a dormir.

M’encanta com de bona és la gent en aquest món, també ka sort que tinc de ser viatger 🙂

Diaris de borneo, dia 24, paradis al final de la pluja

Posted on by wanderer

image

The more you Travel, the more you survive, the stronger you feel. But you can’t let that feeling get over you.

Plou, crec que des de que he arrivat a Borneo totes o quasi totes les nits a plogut.

M han convidat a quedar-me a la NGO Yoakob tan de temps com vulga. Em tempta la idea, tant que decidisc anar-me’n quan la pluja finalment para un poc. Kalimantan realmet atrapa.

Mr. W, el professor d’anglès/agricultor ha vingut mentre esperava que la pluja passara i m’ha dut una botella d’aigua, un desdejuni i pastes. Quan para la pluja em conduix 20km fins a una intersecció on comence l’autostop.

Estic provant un mètode nou per l’autoestop, al mateix temps que alce el polce, meneje amunt i avall l’altra ma. No sé  sí es casualitat però el 1r cotxe para. Una família. Uns 40km més en una carretera prou destruïda. Em paren i el 2n cotxe em para. És en Bayan que parla un poc d’anglès i per sort per a mi té la dona a 4h de camí. Cada cap de setmana fa el camí i hui m’ha arreplegat. Sort perquè de les 3h de camí restant 2h30min plou molt fort. És curiós conduir per una carretera prou mala, en molta pluja, i on les lianes poden xocar en el teu cotxe.

Bayan escolta reagee i ska (indonesi)! És de java però el pare fa 30anys que està ací i ell 20, perquè es guanya millor la vida. Pel que m’ha comentat altres Java, tot i ser mes poblada i desenvolupada, és més pobre. Deu ser que la redistribució de recursos és molt desigual, com a l’Europa del s.XIX i per tant hi ha emigració  a les “colonies” (les illes grans menys poblades).

Esperant en el taller un camió ple de restes de palmeres va en la mateixa direcció i m’arreplega, per deixar-me pocs kms endavant, plou un poc.

Camine prou fins que una moto m’agafa i em du 40km.
Després no passa ningú per prou fins que el 1r camió em du fins prop de Biduk-Biduk.

Paradís.

Cap cosa que diga podrà exagerar com de paradisiac aquest lloc és! Kilòmetres i kilòmetres de cocorers alineats davant d’una plaja enorme, blanca, d’aigües turqueses que en marea baixa l’aigua retrocedeix centenars de metres.
2 notes, hi ha arbres solitaris en meitat de la mar, centenars de metres endins, i les casetes i cocoters estàn a jardinets en gespa perfectament tallada per baques i cabres.

Un home i el seu net que els faig una foto em duen uns kms, i una camioneta feta pols però molt inspiradora em du fins un port natural en la desenvocadura d’un riu. Allà em diuen que no hi ha vaixells per  Sulawesi, però  que a un port a 20km hi ha.

A la 1a moto que passa em fa el favor, crec, de conduir-me els 20km fins on estàn els vaixells.

Allà  primer em diuen que no anirà a Sulawesi fins d’ací una setmana! Way too much!! després que en 3 dies un vaixell anirà, estem a dilluns, em diuen que el dimecres o dijous. Bé si és el dimecres puc esperar, després de tot anar a la següent ciutat em costara 3 dies com a mínim…

Em vaig fent un plà al meu cap. Done voltes pel camí  rodejat de cases i veig un parell de llocs on ouc pasar la nit. A més el 1r està a prop d’uns banys públics i llocs per menjar.

Quan torne al lloc per menjar per llegir o escriure un poc un home em crida que m’unisca a ells. Tenen un anglès bàsic, ell i el seu amic que són policies. Em pregunten el tipic i quan dic que dormiré al ras l’home em convida a sa casa. M’ho pense un poc i accepte.

A la seua comunitat familiar (no es pot dir casa, són 6 cases on viuen la majoria dels seus 10 germans i els pares, dabant de la preciosa plaja en arbres a la mar i cocoters ). Em conta que són de nord Sulawesi i que estàn ací fa molts anys.

El més interessant és que quan li dic que busque l’aventura, em comenta que ell va anar a Lagos en nigeria en una data que no entenc (pot ser fa poc o fa més de 30 anys). Va estar un any treballant com a operador de maquinària en una mina de carbó al centre de Nigèria! molt interessant.

A més l’home sap de l’indepenència de Catalunya i algunes paraules en Castellà (señorita :), quasi tots els equips de primera de la lliga de Fútbol espanyola, com també política internacional i les capitals de països de sud america i Àfrica ! Home il·lustrat.

Altres amics i/o família  estàn ací però cap parla anglès. Sopem peix i arròs (curiosament molta gent està preocupada per si puc menjar arròs o no) i dorc al rebedor.

Hui la nit és clara, cel estrel·lat.

Diaris de Borneo, dia 23, solo traveler law

Posted on by wanderer

image

Empirical law, developed after many events.
Law of solo travel: Let things happen! (but not for a long time in the same place, a traveller gotta travel)

Autostop a Kalimantan altre cop, un es pot tornar addicte a açò!

Després d’agafar l’speedboat a desgana (8€ més) ja que m’asseguren que no hi ha transport a Tarakan fins Sulawesi, desidisc continuar el meu camí cap al sud on el couchsurfer m’ha dit que en el punt més proper de Borneo a Sulawesi hauria de ser prou més fàcil creuar. El lloc és Biduk-Biduk, a recordar.

Si tot va bé hauria d’arribar hui allà, però promte Recorde com Kalimantan t’atrapa.

El vaixell em deixa en meitat del no res, on per tant està INFESTAT de taxistes pesats típics del SE asiàtic. Per consol són pesats en tots, no només jo. En tot cas em toca caminar prou fins que fugisc de la seua influència.

Un home m’agafa en la moto i insistis en trobar a algú que li traduisca a l’anglès per entendre que vuic, fins al punt que em du a un hotel on treballa un amic seu i em tradueix. Em conviden al 1r dinar del dia. Fotos i els demane si em poden deixar en la carretera principal per continuar l’autostop.

Em deixa a la intersecció on André em replega en moto i em du fins la seua entusiasta família que criden molt com si haguera arribat algú de Hollywood. Mooltes fotos i 2n dinar del dia.

Altra intersecció i m’agafa un camió conduït pel Mikel, a la foto, en música canyera que em deixa en meitat del no res.

El 1r cotxe que passa és d’en Sudit, en qui tinc el 3r dinar del dia.
Sudit, que no parla anglès, em vol solucionar la continuació del viatge, cosa que irònicament farà que no conrinue.

Em presenta al seu treballador, Ian, que també em vol ajudar però que en comptes de de deixar-me a la carretera em du a casa d’un que és de Biduk-Biduk (on vuic anar) i allí perc 2h en que intenten aclarir que vuic i sí ells poden buscar-me transport.

Em busquen també un amic que parla anglès i ell fa més averiguacions sense èxit. Cap a les 5 i poc és evident que no em poden ajudar i em diuen si em vuic quedar allà o continuar. Difícil decició, però seguint la regla 1 desidisc continuar tot i que queden 50min fins a la posta de sol.

Em comencen a conduir i quan és evident que no pararan a temps que puga agafar altre transport faig marxa arrere i dic que res, que passe la nit amb ells.

Em conviden a sopar un cranc bonisim. Després el que parla anglès em du a sa casa. És mestre d’anglès però treballa d’agricultor tradicional, venent-ho al mercat a les 4 del matí. Li dic si em puc afegir al mercat i diu que no problema. Però a l’arribar a casa de son germà diu que no és apropiat que dorma allà i m’envia a una NGO que es diu yakob.org

LA ONG ha estat una magnífica troballa. Bàsicament es dediquen a formar a les comunitats rurals de com tindre un desenvolupament sostenible. Ho fan a través de les escoles i de la xarxa de mestres joves que el govern envia a zones remotes per guanyar experiència nomes graduats (és un concepte molt xulo per educar els educadors, tot i tindre el contrapunt de que l’educació es dirigida des del centre i no per la comunitat local com és el model que m’agrada). Les comunitats remotes no tenen ni accés a mòbil.

Em confirmen el que m’havien dit abans, que les ONG no són benvigudes per les comunitats locals i que només
volen els diners fàcils, per tant
han de fer molta feina de conscienciació.

La tècnica que utilitzen per aproximar-se és, com els fundadors tenen mol bon nivell d’Anglès, donen classes gratis als escolars per millorar l’anglès i així aproximar la comunitat en el mssatge de conservació.
La ONG té  només 4 anys però ja tenen un antic edifici colonial on organitzen moltes coses, 9 pobles on treballen i diners de Noruega (a través d’un fons local). Els fundadors són joves i molt energètics.

Hi ha 3 mestres més  que passen allí la nit. Una ensenya canvi climàtic a les comunitats.

Conversa molt agradable  i enriquidora. Vaig a dormir tard.

Diaris de Borneo, dia 21, rainricer

Posted on by wanderer

image

“En el moment que deixés de preocupar-te comencés a ser lliure”

M’alce prompte, sobre les 6:30. No estic fi, com si no havera descansat, serà un dia dur.
Em conviden a deadejunar i l’home em du fins a la intersecció, uns 25km nort.
S’acomiadem efusivament, li dic que s’ha d’aprimar.

Poc després una dona que crida molt em du fins el següent poble, on encadene en un altre cotxe en música rara i conductor adolescent ballant en el volant.
Després vora 20 min caminant pel no res on estàn deforestant, un camió em para. Alam el camioner de 24 anys molt preocupat que vaja assoles a una zona “perillosa”. Hi ha Filipos allí es veu, m’oferis un ganivet de cuina, tot i fer la regla dels 3 no, me’l dóna igualment.

Agnes, una exviatgera m’arreplega i em conta els seus viatges. Presecencià els caçadors de caps en acció a Papua, fa 20 anys. També em diu que tawau és perillós i que hi ha una ruta alternativa a Sulawesi, puc creuar la.frontera per terra a la nova carretera, però com he quedat en els CS i no sé on és el pas de frontera (no està als mapes) ho deixe córrer per hui, pot ser demà tot i que implica tornar arrere.

Be, un jove que ha estat a australià, explica a son germà que conduix que vol dir el gest de l’autoestopista i venen a per mi.

Aquests 3 autostops em comenten que no ha plogut en 3 mesos i que hi ha molts incendis. Per sort, ara que vinc jo, comença a ploure…

Completen el transport una grua que agafa altres locals; un pickup en toldo, gallines i un cadell; i un pickup que em fa anar al darrere tot i tindre espai a la cavina.

Els paisatges són impressionants primer. No hi ha cap poblat per centenars de km i travessem selves verges en meitat de les muntanyetes. Però despres arribant a la costa tornem als mars de palmeres…

A Tawau quede amb Mohd, un CS nou que he contactat per la foto que tenia, a dalt d’una muntanya 🙂
Els militars li han pagat els estudis mèdics però ara ha d’estar 10anys a l’exèrcit i no pot anar més enllà de 65km de la base. No li agrada gens però ho ha fet per son pare. Tot i això té l’oportunitat d’anar a Lebanon , ha estat a un areotransportador dels EEUU i li deixen treballar a temps parcial per guanyar diners extra.

Em conta que a Tawau en 2013 un batalló de filipins independentistes que venien d’ Indonèsia atacaren la zona, per això hi ha tant d’exercit ara (uns 6000mil soldats). Filipines encara reclama Sabah com a territori propi. També em comenta que detingueren a un alemany sospitós de ser espia!

Em convida a un àpat, va fent-se habitual i això no és bo…

Vaig al moll on pesque en un del poble, pesquen nomès amb fil! no canya. No aconseguesc informació del ferri, pareix tot tancat, però em diuen que a les 10 deu anar, deuria haver preguntat més pel esdeveniments futurs.

Quan es posa a ploure molt em replega en Mohd i em du a la clínica de familia on treballa. Allà conforme que el carregador i adaptador han mort la nit anterior, problema.

Després a les 8 l’altre CS, TP Lee, em replega. És farmacèutic per controlar medicaments il·legals. A l’igual que en Mohd i a altres països del SE-asiatic el govern paga els estudis però et força a treballar per a ell per una serie d’anys.

Estem cansats i anem a dormir pronte. Per tant no faig recerca del pas per terra, error. La dutxa senta molt be al meu fatigat cap 🙂

Torna a ploure molt! Em diuen que és bo ja que calia, el mateix que n’han dit els autostops i la família d’ahir, duc plutja.

“The more you strugle, the deeper you can go”

Diaris de Borneo, dia 20, família murut

Posted on by wanderer

M’alce i sobre les 7:30 i comence l’autostop. No funciona bé hui i camine per més de 30min. Però cal seguir la  regla 0 de l’autostop, no perdre mai l’esperança, el teu autostop arribarà.
El més inesperat transport para, un Mega trailer en meitat d’una carreetera estreta sense voreres i prou de trànsit. Amb ell creue 3 fronteres en 3h, coses de la història (Sarawak-Brunei, Brunei-Sarawak, Sarawat-Sabah).

No s’entenem on vuic que em pare, i l’acompanye fins un desguàs de maquinària i grues, mola! l’ajude a descarregar neumatics de camió.
Al final prou passat la bona intersecció
em para a altra.

El 2n cotxe que passa para, és un matrimoni indígena Murut i l’home parla bon anglès. Dinem on tenen cocodrils, tortugues gegants, peixos gegants i un porc senglar gegant acompanyat d’un mono (normal).

Parem a vore les vistes de les muntanyes plenes de selva, l’home bromeja que en 10 anys seran tot palmes d’oli… espere que realment siga una broma.

Es fan les 3:30 fins on m’han de parar i preocupats que no em passe res (queden 3h de sol) em diuen si vuic passar la nit amb ells. Després de meditar uns segons, seguint la regla 0, 1 i 2 accepte. Pot ser perc un dia però la curiositat mana.

Prova ser una bona decició. Em duen a casa els sogres, ningú parla anglès però aprofiten per actualitzar coses. Vaig al poble on visite els pares. Torne als sogres on jugue un triple pòquer estrany. Bon sopar (vore imstagram) i concurs de beguda d’arroç.

Bec massa, hi ha que fer iteracions on tots beuen en el seu torn. Una palleta marca el nivell que s’ha de veure i jo crec que ho entenc mal i vec 2 o 3 cops més del que toca. Després es reopmpli en aigua la gerra. Jo com sóc el 1r em toca alcohol menys diluït. Posen una 2a gerra per tant les iteracions es fan més comuns, no és bo i me’n vaig a dormir prou afectat. Tot i això ha estat una magnífica experiència 😀

Diaris de Borneo, dia 18, política

Posted on by wanderer

image

Estic creant un nou sistema polític o nova revolució. Com ja va passar en la meua ideologia prèvia, morta ja, tot passa per l’educació.

Bàsicament cal canviar totalment el sistema educatiu per a que no només arribe a quasi tothom com ha fet prou bé fins ara, si no que a més siga capaç de realment enrriquir i involucrar a tots els individus. Per tal d’així aconseguir coneixements que consideren importants per a tindre control i decisió sobre les seues vides.

Bàsicament em referisc a atenció personalitzada però econòmicament, jaha que ha de mantindre la universalitat. El problema però és com fer-ho. Al nivell que tenim ara és molt difícil trobar la resposta, supose que caldria molta inversió en recerca educativa i interacció social. La recerca social és perquè moltes de les desicions de la majoria de la població no es prenen a nivell individual si no per influencia “veïnal ” (aquelles persones o factors pròxims que influixen les d’edicions).

A grans trets diria que el sistema educatiu actual no és més que una universalització , estandarització i reglamentació de l’educació medieval. Per una banda educació que era per a les elits, basada en la memorització i pràctica dels principals coneixements actuals. Aquesta seria l’educació primària i secundara obligatòria d’ara, i Universitat també.
Mentre que l’altra està basada en l’aprenentatge de les arts i oficis medievals, el que tenia la majoria de la població (ja siga feina manual simple, que s’aprenia a l’indantesa, o oficis complexos que s’aprenien a la joventut).
Aquesta ara estaria representada en la formació profesional d’ara, o dies de pràctiques per a feines simples.
Es a dir, a part de la universalització i reglamentació de l’educació no hi ha hagut més canvi des fa centúries. Cosa que deixa a molts individus  poc preparats ja que la formació del sistema actual és del seu interés o habilitat.

El motiu pel que emfatitzar l’educació per canviar de sistema és per la intuició que cada cop que ha hagut un increment notable de gent formada hi ha hagut una revolució (i.e. els burgesos al s.XVIII i part de la classe treballadora al s.XIX) però hauria d’estudiar si la intuïció té fonament o és coincidència.

Hui  dia llarg d’autostop, 12 vehicles amb sort mesclada, 2 m’han dut vora 30km fora del seu camí per fer-me el favor. Molts han parlat extensament de política i Sarawak i Malaysia i com només es queden un 5% del obtés del petroli i la resta va a desenvolupar la capital. Malaysia no és un país desenvolupat, és una ciutat desenvolupada. Tot això m’ha fet reflexionar sobre sistemes polítics.

La foto és d’un equip de construcció de torres de comunicació que m’ha agafat i estàn preparant per construir la torre.
També m’ha agafat un curiós autostop que conduïx descals com jo :). Altre n’ha conduit 30min per camins polsegosos fins a una casa llarga de caçadors de caps per recaudar diners. He fet l’autostop a les 22h per 1r cop.
El motiu per que es fera tard és que un autostop estava preocupat que no poguera arribar i ha demanat ajuda a la seua filla que hem esperat per llarg. El següent m’ha invitat a un festí que ha durat més d’1h. Era un treballador de la Shell extremadament interesat en els meus viatges. Després l’última, que va estudiar a Leeds i treballa per a energia i Indústria del govern Brunei em du fins el meu CS, Eve Lee, una pianista que m’espera 40min per dur-me fins sa casa.
Molt bona gent que et trobes en aquest món.