Diari de PNG 2, from the lost to the river.


ok són les 10 del matí i el Wasa no dóna senyals de vida
vaig als veïns i em diuen que segurament ha anat a veure a la nit i no iniciarà el dia fins ven passat el mig dia, siga on siga que ha dormit. Genial, em senc mal per no esperar-lo però dent de cul inquiet faig marxa allà a les 10.

 

Els veïns em diuen que ningú va per carretera des de fa uns 4 anys per tant prove d’agafar una barca.

Pregunte a una de carrega però s’afanyen a dir que és de càrrega i no de passatger, per tant supose que altra gent els demana el mateix. en tot cas em diuen que no faran via fins una setmana o dos després.

No hi ha barca que m’agafe gratuïtament. costa uns 50€ creuar els 120km fins a la següent població, no hi ha cap ferri i és la única forma d’anar segons m’han dit. Però altra barca em diu que cada dia hi ha cotxes que fan la travessa per carretera a la següent població, contradiu el que m’han dit abans, malauradament tinc la tendència a elegir el que més em convé en els plans del meu cap.

Faig via en la mentalitat de creuar els 120 km que em separen del següent poble en carretera caminant i agafant algun cotxe, Ha! valent ignorant.

A l’eixida de al població em trobe en un argentí que és un cura missionari en la zona. Un poc perplex del que vuic fer em diu que si necesite cap ajuda vaja on tenen la missió, i em dóna 25kines (uns 7€). Normalment mai no els acceptaria, però obtinc una estranya satisfacció quan l’església catòlica em dona diners :), per pocs que siguen.

Comence l’autostop i al contrari que el dia anterior cap cotxe em para fins mooolt després. fins a cert punt tindrà sentit ja que no van massa lluny, però és prou desencoratjador.

Caminant un parell d’adolesents de pesats se m’unixen dient que em seguiran tooooot el camí fins a la següent població, 4 dies caminant sense cap equipament, ni aigua ni menjar, claaaar. Òbviament no tenen res millor a fer que incordiar-me (com es provarà després) però això m’obliga a accelerar el pas per marcar ritme, i no em deixa estar en els meus pensaments. És mig fia tropical, carregat en 14kg, per tant no el millor per una agradable conversa en un pesats avorrits.

Em diuen que una australiana viatjant en canoa i yacht ha passat per allí, Laura pot ser, ho he de buscar a google.

bé, ací la noticia. No és laura, ni alemaya, però si que és 5 anys de viatge 😀

http://www.australiaplus.com/international/explore-and-experience/a-five-year-journey-to-australia-by-kayak/7649368

Sentiré més noticies d’ella.

Un PVM ( public motor vehicle, un camió en toldo i seients de fusta, ne les finestres de la cabina cobertes en reixes) ens agafa.

Baixem a la bifurcació, la carretera principal s’endinsa a les muntanyes, d’on camions carregats en troncs enormes de la desforestació van fins a la costa on seran venuts a la resta del món a canvi d’un poc de miserable diners que van a les butxaques de poca gent mentre ací viuen en un estat d’extrema inseguretat i destrucció de la seua cultura i medi. Wuhu! 😦

 

Quan els pesats avorrits entenen que aniré realment a caminar em deixen sol, no sense abans demanar-me el barret, mòbil i càmera, yeah demana demana

 

Camine sol perfí, cap cotxe però si roderes cosa que encara em fa pensar que en algún moment, hui o demà, algún cotxe passarà.

Pare a menjar i és obvi que no arribaré a cap lloc especial hui, hi ha un riu a 12 km on puc reomplir aigua (no hi ha al camí i només porte una botella, mala planificació en clima equatorial caminant a mig dia…).

 

Més avant hi ha una cabanya, i prop una casa llarga sobre una muntanyeta. Molt fotogràfica (però la càmera no va). Sobre pals, sostre baix de palla, que actua de parets, terra de fusta. Unes 10 persones hi són. Demane aigua i dic que vaig a el poble que està a uns 90km ara. Estan un poc en xoc de vore’m. Els xiquets tenen les panxes unflades per malnutrició.

 

Continue i poc més avant altres caminants que van en direcció contraria em diuen que la carretera principal està tallada i que seguisca la nova, creuaré un riu i poc després arribaré a un poble. Deuria haver demanat més detalls, però pareixa que tot seria molt obvi, bé,no ho serà…

La 1a indicació és clara, uns kilometres més avant hi ha una bifurcació, a l’esquerra com m’havien indicat hi ha un camí, i el vell que seguis el mapa està ple de brossa i no es pot transitar.

Però al nou, tot i tindre fang no veig empremtes dels 3 caminants ( 2 adults i un xiquet) cosa que em fa sospitar que no és el camí. tot i això avance i hi ha unes excavadores com m’havien descrit.

 

Continue el camí i resulta clar que no hi ha cap vehicle que transite aquell camí en moooolt de temps ja que és tot un fangar i la vegetació ho invadeix tot. I hi ha empremtes humanes però, tot i que pareixen més velles que només un dia.

 

En comptes de fer martxa arrere i ja acceptant que el dia serà perdut, continue concloent que el camí a algún lloc durà i que ja que estic allà, from teh lost to the river (pretenc arrivar al riu del mapa)

 

Un arbre enorme caigut talla el camí, per si tenia cap dubte que algun vehicle passaria.

Potser allà deuria haver mirat si hi havia un sender, però simplement seguisc fins que, arribe al riu!

Bé, i el pont? cap.

Vuic veure però hi ha vora el riu marques de metalls pesats que van directes al riu, probablement un poc de mineria d’or que utilitza mercuri per a separar l’or del fang i després aquest mercuri l’evaporen i queda l’or. Els residus de mercuri van al riu com no..

El riu és fangós però no pareix profund, així que em lleve els pantalons, motxilla al cap i travessa, al mapa hi ha indicació que hi ha un camí a l’altra banda.

 

A aquest punt, unint totes les meues dilacions i dubtes i temps de caminar ja s’ha fet de nit i només tinc la llum de la posta per guiar-me.

 

El riu és passable, l’aigua no arriba més enllà que la meua cadera. A l’altre costat seguisc un camí que no deu haver estat obert fa molt en mig de la vegetació. 1km més avant arribe al que al mapa deuria ser una carretera, però ara, a la llum de la lluna, pareix un riu. mmm.. un riu d’aigua no pot ser ja que acabe d’eixir d’ell, a més és estàtic.

Serà un riu d’herba gegant, com una especie de canyís. En algun moment algú ha obert un camí allà però ningú s’ha molestat en utilitzar-lo per tant una vegetació abundant n’ha pres possessió. Bona forma d’utilitzar els recursos!

No hi ha cap forma d’avançar en mig d’aquelles plantes d’alçada humana. Temps de fer marxa arrere. Pot ser hi ha un sender en altre lloc però els qui m’han dit del nou camí clarament no m’han indicat bé i jo no he vist cap altra alternativa, a més ara és plena nit, per sort tinc lluna.

Creue el riu altre cop, ara de nit, espere que els cocodrils no estiguen desperts a la nit.

Torne pel fang, torne a escalar el tronc caigut ( el diàmetre és més alt que jo, gran arbre). I arribe a les excavadores. Prop d’allà hi ha un filet d’aigua on reomplic la botella i vec, és també marro i fa sabor a terra però és millor que l’aigua en mercuri com a mínim.

La part bonica es que per primer cop a l’equador veig la creu del sud, orgullosa apuntant  al sud (cap on camine) supose que l’hibern ja és suficientment entrat per a que estiga alta al cel i la puga vore. És una visió agradable

 

Durant el meu trajecte he estat menjant unes herbes gruixudes, a mitat camí entre canyes i vegetals, que la part de baix de la tija és prou carnosa i té prou d’aigua. Recol·lecte un parell de grapats i això juntament amb galetes i l’aigua serà el meu sopar, bon profit!

Monte l’hamaca entre les 2 excavadores però tot i estar cobert els mosquits fan molt de soroll i no puc dormir, per tant vaig a dins de l’excavadora on acurrucat puc dormir en un plà darrere el seient, una orella està protegida dels mosquits i l’altra la cobrisc més del normal. Al cap d’una estona pareix que funciona i em deixen tranquil.

Serà bona solució ja que dec estar un poc alt i a la nit fa rosada, per tant si haguera dormit a l’intenperie sense sostre la humitat m’haguera atacat prou.

Bona nit!

 

Diari de Sulawesi, dia 9, 2nd law of solo taveler

image

Second law of solo traveler: Tourism is only fully enjoyed if done with company. Lone tourism feels artificial, out of place and cold.

Si ahir em paregué turistic, hui he entrat a un parc temàtic! És  el que tenen els busos supose.

M’unisc amb tots els estudiants cristians en una excursió per 3 atraccions turístiques de la zona i un dinar baix de les cases típiques.

Els morts estàn vius mentre qui els recorda està viu. Res nou ací ja que per exemple el més enllà romà era aixi, o Bender en el seu “me recordareis” al món egipsi :). Per tant tota la construcció de monuments i grans tombes a les carreteres que van a les ciutats.
El curiós és  que els romans deixaren això amb el cristianisme, mentre que ací creuen en el cel però continuen a fer grans tombes i monuments i ninots que representen l’efige del mort.

Bé en aquest punt hauria de descriure açò, però és tan impressionant i ple de detalls que escapa cap descripció breu.
Decenes de milers de cases tradicionals amb sostres en forma de barca, altament decorades escampades per tot.

Són o be tombes, o graners d’arròs (que representen la dona) o cases comunals de reunió (que representen l’home) unes en front d’altres. També algunes cases modernes tenen el sostre acabat en l’estil tradicional. Tot açò en mig de camps d’arroç abancalats, tallats per pacifics caminets, connectant poblets en més i més cases d’arquitectura  toraja. En valls en muntanyetes plenes encara de verds boscos.

Si aquesta descripció d’abstracció  alpina no és sugicient, cal afegir tots els vincles a la mort.

Des dels funerals en decenes de sacrificis animals i subhasta de la carn. Passant per tombes tallades a les penyes. Taüts podrits mostrant els cadavers a les coves. Galeries amb cadavers. Caixes plenes d’osos penjant damunt el teu cap. Oferiments de monedes i cigars a cadaveres. Tombes en forma d’ou gegant. I finalment conjunts megalítics impressionants, amb descenes de roques tallades de més  de 5 metres, que encara s’utilitzen i amplien hui en dia!!

Tot ésser humà simplement hauria de visitar açò en algún moment…  És així d’impressionant.

A sí,  i un jesus gegant dalt una muntanya a lo SaoPaulo, sols que aquest pareix un mag llançant un encanteri 😛 li falta el gorro puntiagut.

Segona llei del viatger solitari. Turisme només es gaudis plenament si fet amb companyia. Si en solitari tot pareix molt artificial, fora de lloc i fred.

***
M’han dit la cosa més  bonica en el viatge fins ara. Que aporte esperança, optimisme, bones sensacions, somriures i wonder. Coses aixi t’alegren la vida i motiven 🙂

També m’unflen a preguntes de tots tipus canviant de temàtica tot el temps, per tant prou confús però divertit. De quan costa el meu rellotge a que pense dels drets dels homosexual (ací li diuen LGBT).

Vaig a dormir tart al terra entre mig de tots els altres. Mola 🙂

Diari de Sulawesi, dia 3, relax, reflexions

image

Reflexions:
Visa. És una de les coses més injustes que existeix en aquest món que pretén ser globalitzat! Perquè per a nosaltres és tan l aconseguir a visa per a aquestis paisos mentre que per a ells necessiten tanta paperassa?  Bé  la resposta és òbvia, diners. Un dels requeriments per a la visa shenguen em diuen que és tindre l’equivalent a uns 5000€ al banc, com si calgueren eixos diners per viatjar! És un desequilibri enorme.

El més frustrant és com poc això figura en la mentalitat de la gent, inclús eixos que lluiten per igualtat de drets al món (jo m’incloc abans d’enfrontar-me a les vises). No podem esperar un món en que comprem fàcilment el que ells produïxen  però  no acceptem que ens puguen visitar fàcilmet. No és  que la gent estiga desesperada per anar a Europa tampoc, ni menys a treballar (que seria la por de facilitar visats, com es preocupen per Turquia). La gent huaria de tindre el mateix dret (i jo diria el deure, però  no pots obligar a ningú ) a viure altra cultura.

Aparca motos. É s molt extés al SE asiàtic i que no he reflexionat encara. Bàsicament és la institucionalització dels gorretes però per a motos i per TOT, inclús una xicoteta tenda. És  òbviament no oficial, però  tenint en compte que quasi ningú paga impostos és com qualsevol altre negoci.

No sé  sí  és bo ja que dóna un xicotet ingrés a gent, com un coix que simplement està allà agafant diners dels pocs clients que paren, o és certament demigratori, ja que no dóna per viure, la gent paga perquè està preocupada per robatoris, i és una feina molt inútil.

Dia de realax:
image

-Monument de la pau: pugem en la moto a una mubtanyeta en bones vistes de la badia.  El monument és per connemorar el final d’uns conflictes etnics entre cristians i musulamns fa 17 anys.

-Dinar sopa d’osos: em duen a menjar un caldo que li diuen sopa d’óssos, prou saborós i ompli molt.

-Intercanvi estudiants: els països assiatics i australia (i Canadà fins fa 2 anys) organtzen intercanvi d’estudians universitaris en que uns 30-40 represetants per país  van a un altre per 2 o 3 messos. Prou xulo, assistisc a una reunió  en que uns 40 candidats hauran de lluitar per les 5 plaçes.

-Visita a la “fàbrica” d’aigua: bé l’embasen en els ridiculs gots de plàstic d’un sol ús (220ml) que es veuen i beuen per tot Indonèsia i que en la majoria de casos es cremen com la resta de fem. És la fabrica del cunyat d’en Fadel.

Sopar truita de creïlles: anem al super, aquest cop Indonesi, però és com tots. Comprem per fer una truita de creïlles, que s’em pega un poc perquè la faig en un wock i escorrec massa oli.

-Fútbol: al nit és  “el classico” i tota la ciutat  està plena de cartells anunciant trobades a les 3 del matí (hora local) per vore-lo). Estàn pirats.
Anem a una escola en uns camps de Fútbol sala i Fútbol 7 on estan preparant unu escenari i sofàs per vore-lo.

-Cases típiques: estic prou cansat però en Fadel, arquitecte, es posa a les 12 de la nit a demanar-me que li explique com són les cases  típiques de europa…

Diaris de Borneo, dia 18, política

image

Estic creant un nou sistema polític o nova revolució. Com ja va passar en la meua ideologia prèvia, morta ja, tot passa per l’educació.

Bàsicament cal canviar totalment el sistema educatiu per a que no només arribe a quasi tothom com ha fet prou bé fins ara, si no que a més siga capaç de realment enrriquir i involucrar a tots els individus. Per tal d’així aconseguir coneixements que consideren importants per a tindre control i decisió sobre les seues vides.

Bàsicament em referisc a atenció personalitzada però econòmicament, jaha que ha de mantindre la universalitat. El problema però és com fer-ho. Al nivell que tenim ara és molt difícil trobar la resposta, supose que caldria molta inversió en recerca educativa i interacció social. La recerca social és perquè moltes de les desicions de la majoria de la població no es prenen a nivell individual si no per influencia “veïnal ” (aquelles persones o factors pròxims que influixen les d’edicions).

A grans trets diria que el sistema educatiu actual no és més que una universalització , estandarització i reglamentació de l’educació medieval. Per una banda educació que era per a les elits, basada en la memorització i pràctica dels principals coneixements actuals. Aquesta seria l’educació primària i secundara obligatòria d’ara, i Universitat també.
Mentre que l’altra està basada en l’aprenentatge de les arts i oficis medievals, el que tenia la majoria de la població (ja siga feina manual simple, que s’aprenia a l’indantesa, o oficis complexos que s’aprenien a la joventut).
Aquesta ara estaria representada en la formació profesional d’ara, o dies de pràctiques per a feines simples.
Es a dir, a part de la universalització i reglamentació de l’educació no hi ha hagut més canvi des fa centúries. Cosa que deixa a molts individus  poc preparats ja que la formació del sistema actual és del seu interés o habilitat.

El motiu pel que emfatitzar l’educació per canviar de sistema és per la intuició que cada cop que ha hagut un increment notable de gent formada hi ha hagut una revolució (i.e. els burgesos al s.XVIII i part de la classe treballadora al s.XIX) però hauria d’estudiar si la intuïció té fonament o és coincidència.

Hui  dia llarg d’autostop, 12 vehicles amb sort mesclada, 2 m’han dut vora 30km fora del seu camí per fer-me el favor. Molts han parlat extensament de política i Sarawak i Malaysia i com només es queden un 5% del obtés del petroli i la resta va a desenvolupar la capital. Malaysia no és un país desenvolupat, és una ciutat desenvolupada. Tot això m’ha fet reflexionar sobre sistemes polítics.

La foto és d’un equip de construcció de torres de comunicació que m’ha agafat i estàn preparant per construir la torre.
També m’ha agafat un curiós autostop que conduïx descals com jo :). Altre n’ha conduit 30min per camins polsegosos fins a una casa llarga de caçadors de caps per recaudar diners. He fet l’autostop a les 22h per 1r cop.
El motiu per que es fera tard és que un autostop estava preocupat que no poguera arribar i ha demanat ajuda a la seua filla que hem esperat per llarg. El següent m’ha invitat a un festí que ha durat més d’1h. Era un treballador de la Shell extremadament interesat en els meus viatges. Després l’última, que va estudiar a Leeds i treballa per a energia i Indústria del govern Brunei em du fins el meu CS, Eve Lee, una pianista que m’espera 40min per dur-me fins sa casa.
Molt bona gent que et trobes en aquest món.

Diaris de Borneo, dia 16, Festival

image

Tornem sobre les 5 del poblet ja que Kunto ha de treballar. A més hui li toca fer de presentador de més events al seu campus.

Jo faig recerca de si anar o no a Putussibau i creuar la frontera des d’allà.  És un lloc molt remot amb carreteres terribles i un pas fronterer molt poc transitat amb no informació a internet. És per un costat aventura però per l’altre és més del mateix que ja he fet i no tinc el temps per gaudir-ho… És la decició més difícil que he de prendre fins al moment en aquest viatge. Més que tornar a casa o no, tot i que aquella desició afecta a aquesta.

El festival comença a les 2 i pico i ésEl una competició de cançons i dances tradicionals de la zona. La 1a part és prou aborrida, cançons melòdiques i Xiquets cantant. La part de les dances és impressionant! a més de ser molt espectacular amb vestits tradicionals i tot, és molt profesional i ben feta tot i només tindre una setmana per preparar-ho. A més la música és d’instruments tradicionals i molt bibrant i energètica. És un producte que es podria exportar fàcilment.

Li pregunte al Kunto com tenint una comunitat universitària tan diversa, energètica, ben preparada (els estudiants d’anglés dels últims cursos tenen bon nivell) no generen més producció cultural i tècnica a nivell internacional (és un pais de més de 200mil de persones) , no sap que respondre, em diu que pot ser no estan prou avançats encara.

Em comenta que li donaren una beca a la UN com a envaixador del seu país en la Comisió de l’alinança de civilitzacions. Estigué al Quartell general a NY i assistí a algunes sessions del consell general!

Plou molt, passe la resta del temps ordenant fotos i emails