Opening

Posted on by wanderer

Three bases to establish global reach: intelligence, collaboration and communication


We ask the question of this texts, what humanity does want, from the depth of the historical perspective. From the dominant view and research, with the little that we know about our deep past, we imagine that Humanity started out as a species where kin-groups and bands cooperated with each-other, and combated others to obtain resources, stability, and to control or share resources and territory. These dynamics stem from millions of years of evolution until the present.

Regardless if the actual picture was like that, or with some significant differences, for the outlined behaviours we have three main components that allow humans to have global reach: intelligence (as problem/puzzle solving with tools external to the body), collaboration (between individuals of the same species and between others), communication (in many forms and ways).

However, these characteristics common to humans are also shared by many other living things in this planet. Therefore, in the following, we will explore in detail what is similar and different and what allows us to be fundamentally different than all the rest of species that share these three bases.

This will form the basis of how we got there, to ask this question about where to go as a collective species. Investigating the natural growth of these three characteristics might shed some light into our unique times.

No other species on this planet has gone far beyond the genetic boundaries that make us. As we will see, the breaking of the boundaries happens thanks to the creation of a superstructure that is, to a degree, independent of the genetic code. This structure is what we call culture.

Preface <- Previous Next -> Intelligence

Preface

Posted on by wanderer

¿What does Humanity Want? seems like a simple, obvious question to ask. However, what is most striking is that we ask this question at all. The fact that we can even pose such a question reveals a complex set of circumstances that have emerged for the first time in human history. The question is a product of the unique times we live in—shaped by global interconnectedness, globalisation, conceptual homogenisation, and the dominance of a single philosophical and legalistic strain over the rest of the world. These circumstances establish a minimal set of elements that are either shared or imposed on virtually all creatures we call “humans.” By asking this question, we are exploring what defines us, what makes these times special, and what historical and temporal currents have allowed us to even contemplate what humanity wants.

If we break the question down, it revolves around two key terms: humanity and want. The concept of “humanity” is relatively recent, although it has deep historical roots. On one hand, the idea of what it means to be human is, while intuitive, not perfectly defined. In this text, we will examine how the concept of “humanity” came into being, what it represents, who created it, and what status “humanity” holds in the modern world. We will explore who is included within this term, who might not be, who defends it, who opposes it, who speaks “in the name of humanity,” and what that entails.

On the other hand, there is the term want. If defining “humanity” is challenging, “want” is infinitely more complex. Determining what the aggregation of these “humans” living on this planet (or orbiting it) “want” is nearly impossible. We will focus on who within humanity has the agency to “want” something, what is meant by “wanting,” how these wants are determined, and how resources are allocated—or not allocated—to fulfil them. By “want,” we refer to all actions related to a shared consciousness. These actions are taken by individuals, groups, or institutions who claim to represent humanity. We will explore what they “want” to do with this concept of humanity—or whether they can do anything at all. Along the way, we will discuss the limits and capacities of these groups to decide on humanity’s wants, the resources available to them, and the obstacles they face. Finally, we will consider a few possible paths forward, alongside the difficulties inherent in pursuing any of them—or none at all.

Before addressing the core question, this text will first tackle another fundamental one: Why? Why are we even able to ask this question at all? To answer this, we will embark on a journey through time and space. We will begin with humanity’s deep roots in biology and evolution, examining what we share—and do not share—with our fellow living beings. Our journey will navigate geography, science, philosophy, linguistics, academia, history, politics, economics, narratives, and fictions to situate us within this unique moment in time. The aim is to inspire both reflection and action. So, buckle up and enjoy the ride!

We live in extraordinary times. When viewed through the long lens of history, it becomes clear how exceptional this moment is. We are riding the upward curve of exponential growth in all attributes that define humanity. This growth brings with it unprecedented opportunities and challenges, forcing us to rethink how we honour the past, live in the present, and plan for the future. For the first time, these considerations can occur at the level of a collective imagination. Planetary-scale decision-making—a concept only recently conceivable, such as Psychohistory from Asimov—is now part of our reality.

This unique awareness allows us to ask the question central to this text, which compels us to consider what it means to exist in this state of affairs.

This is not an entirely new idea. In 1933, George Orwell observed in Down and Out in Paris and London that humanity was already living in a time where technological development could ensure that the global population was adequately fed, with resources to spare. For Orwell, the fact that this was not happening was a crime. While Orwell may not have explicitly framed his argument in terms of “humanity,” he recognised that resources were being misallocated due to misplaced priorities—especially by those who controlled production and logistics.

In the following essays, we will unwrap how we arrived at the point of asking this unique question: Who can ask it? How? Why? We will explore potential answers, possible solutions, and whether there are any viable alternatives to this trajectory of planetary, collective resource allocation.

Foreword <- Previous Next -> Opening

Foreword

Posted on by wanderer

In this work, you will not find the answer to this question. However, you should come to appreciate the beauty and uniqueness of the time in which we can ask it at all.

This work is not unlike the age-old philosophical questions: “Where do we come from?”, “Where are we going?”, and “Why are we here?” These questions have been asked countless times over generations, and you will not find their answers here. Instead, I aim to frame these timeless questions in the context of “humanity” as a new, emergent concept—one that, on the light I will be describing it, has never existed before in the history of our species at a Global scale.

I approach this inquiry from my particular background. I was raised in a Mediterranean, European cultural context, deeply influenced by Greco-Roman philosophy and state-building traditions, as well as by the values and narratives of the Abrahamic religions.

On top of that, my education has shaped my worldview and the sources of information I draw upon. I hold a bachelor’s degree in Physics and a PhD in Cosmology. My academic and professional pursuits have included projects in neuroscience, astrophysics, dynamical systems, perturbations, information theory, causality, human evolution, and the cultural dynamics of loss and survival. These areas of study form the framework on which the ideas in this text are based.

Moreover, within this “Western” perspective, I come from València, born into a Catalan-speaking family. Both of my grandfathers hailed from the same town in which I was born, Sagunt, and were Catalan-speaking. My grandmothers, however, emigrated to Sagunt in the 1940s, during the post-Civil War period, from the interior of València. They came from a region that had historically spoken Aragonese but had since transitioned to Castilian. Like many mixed families, my linguistic landscape is varied. My maternal grandmother did not adopt Catalan in the family environment, while my paternal grandmother did.

Economically, my grandparents’ livelihoods were tied to the land: farming, orange orchards and related industries, baking, and later neighborhood retail shops. Their social standing ranged from lower to upper-middle class.

Although I grew up in a predominantly Catholic society, my parents raised me as a free thinker. They were agnostic, and my natural inclination toward skepticism, empiricism, and atheism was both allowed and encouraged in my family and educational circles. Even my paternal grandmother, the most religious and spiritual person in my family, supported my questioning nature. Despite being a Christian believer, she was skeptical of the Catholic Church as an institution, often remarking, “Do what the Church says, not what the Church does.” My interactions with the Catholic Church were minimal, limited mostly to festivities and a brief period of religious education when I was six or seven years old to prepare for my first communion. Even then, my early atheism led me to openly express my doubts—sometimes at the cost of being made to face the wall for extended periods.

Politically, my parents aligned with left-leaning Catalan/Valencian nationalism, which advocates for self-determination within the historical boundaries of the former Kingdom of València. They moved away from the land and family businesses, pursued higher education, and worked in government positions—one in city hall taxation and the other as a school counselor and head teacher.

València itself is a land of historical significance, renowned for its fertile, irrigated grounds that date back centuries. It has supported industrial-level agricultural production, particularly of fruits like grapes and oranges.

Culturally, Valencian and Catalan traditions are distinct within the Iberian Peninsula. The peninsula is home to three states (Andorra, Spain, Portugal) and part of the United Kingdom (Gibraltar). Spain itself is a multilingual nation with four main languages—Euskara (Basque), Catalan/Valencian, Castilian (Spanish), and Galician/Portuguese—as well as several smaller, rapidly disappearing Romance languages like Aragonese and Asturian.

The history of València is one of successive cultural layers: Iberians, Celts, Phoenicians, Carthaginians, Greeks, Romans, Germanic tribes, Arabs, and Berbers. Catalans were the last colonisers, arriving in the 13th century to a land that had been predominantly Arab in culture. For centuries, the region was home to the three main Abrahamic religions: Judaism, Christianity, and Islam. However, under the Spanish monarchy, the Jewish and Muslim populations were expelled—the Jews in 1492 and the Muslims in 1609. In my hometown, Sagunt, it is estimated that Jews once constituted 20% of the population and Muslims 20-30%. Within three or four generations, nearly half of the town’s inhabitants were forced to leave their ancestral lands.

Those who remained faced strict scrutiny, forced conversion to Catholicism, and severe punishment for any violations of its practices. This era gave rise to the infamous Spanish Inquisition. My homeland, therefore, is one depleted of its historical religious and cultural diversity, with a language brought by colonisers and later persecuted. Despite centuries of suppression, our language endures, albeit in decline.

València is also known for its vibrant cultural traditions, such as the Falles de València, Fogueres d’Alacant, and Moros i Cristians d’Alcoi, correfocs, among many others. These festivities highlight the resilience and creativity of our people.

This framing is intended to underscore that, in a different sociocultural context, with different formative experiences and interests, the themes of this text could be entirely different. Humans are the only animals (as far as we know) capable of sitting under the stars and pondering the universe’s future—imagining what it might look like in 100, 1,000, or even a trillion years—and questioning whether “humans” will exist at all in such distant times. Remarkably, these thoughts inspire actions in the present.

Beyond these star-gazing, future-oriented humans, we have created something entirely new: the concept of “humanity.”

This text encourages the question of “humanity” to be explored by as many diverse perspectives as possible. Willingly or not, we are living in the age of “humanity”, the Anthropocene. We are no longer merely individuals or groups; we are now “humanity,” understood as a collective that seeks to include every individual of our species on equal terms under universal rules. These rules, of course, arise largely from the cultural context in which I was raised. Still, we must critically examine the limits and implications of this universal view.

This work is not about humans but about “humanity”: how it came to be, how it can “think,” and whether it, too, can look to the stars, recognise the beauty of this question, and act now in light of it.

Disclaimer <- Previous Next -> Preface

Disclaimer

Posted on by wanderer

In these texts, I attempt to answer the question: “What does humanity want?” I approach this from the perspective that, for the first time in human history, we have the means to ask ourselves this question and set aside a fraction of our resources to act upon an answer. However, I wish to emphasise that the ability to ask this question is neither inherently good nor bad—it simply is—and to be able to ask it represents a new phenomenon on our Planet.

I want to stress that asking it is not a sign of grandeur or having achieved something superior. It is not as though this represents a greater good we should aspire to, nor is it the only possible outcome for humanity, as if dictated by some kind of divine providence. There are countless other paths in which humans might never have arrived at this point. It is not a “manifest destiny”; it is simply the reality we find ourselves in at the moment.

For now I want to preemptively suspend moral judgement in order to assess the question itself and the possibilities it presents. From that moral suspension, we may be able to ask ourselves what we want to do, and with that awareness and consciousness, we can build upon this knowledge—both critically and appreciatively—of the state of the world in which we find ourselves.

That said, it is important to highlight that there are moral considerations attached to the decisions we make regarding what to do with the awareness of the question.

A significant part of the book is dedicated to analysing and investigating the routes that brought us to the point where we can ask this question. Some of these routes involve the destruction of many cultures; the extinction of global eco-cultural diversity; the growth of administrations and institutions that impose restrictive measures on their populations and others around the Globe; wars of conquest; the deaths, killings, and murders of millions of people, genocides; all the spectrum of suffering experienced by human beings, individually and collectively; the imposition of world-views in the ongoing ethnocide, the destruction of ways of life and world-views, languages, and traditions; the overwhelming dominance of a cultural might; abuse of power; the use of technology to subjugate other peoples, among others.

I want to make it unequivocally clear that I am not at all justifying or condoning these events, nor am I grateful for their occurrence because they allow us to ask the question posed in here. On the contrary, I strongly condemn the list above, and I would much prefer they had never happened. I would be happier if humanity did not possess these qualities and did not take these actions in the past. Nevertheless, we must acknowledge that these past acts are part of our path to the present, part of our ancestry and legacy, of our shadows. As the saying goes, those who fail to learn from history are condemned to repeat it. If the question behind these writings serves any purpose, it is to make us aware of that dark side and to help us decide whether it is acceptable in the present and in a possible future. I have stated my moral position here, but I recognise that it may not be shared by all.

On the other hand, if we indulge in “what if” scenarios of alternative histories, our World might look very different, and this question might not even arise. However, that is not the point. What matters is recognising that the items on the list of shadows are, by most accounts, considered terrible events, and yet they are also part of who we are and how we came to be. The lesson here is to learn how to act with this knowledge and awareness, much like young children learning to redirect and control their anger. We cannot deny our childhood and the ways it has shaped us, but we can learn to behave in a manner we consider appropriate for the times in which we live—with the extra resources, responsibilities, and nuances of adulthood.

Our current era presents a unique opportunity to explore the ways we can take action to avoid repeating the dark past—or, at the very least, to determine whether such an endeavour is possible or merely a pipe dream.

Overview <- Previous Next -> Foreword

Overview

Posted on by wanderer

What does humanity want?

In this work you will not find the answer to this question, but you should find realise of the beauty and unique time when we can ask it at all.

This work is no different than the old philosophical questions of “where we come form?” where are we going?” “And why are we here?”. These have been asked countless times over generations and you would not find the answer to them here. But I would just put these questions in the context of “humanity” as a new emergent concept that has never existed before in the history of our species.

I also do this questioning from my particular background. I have been raised in a Mediterranean, European cultural context, deeply immersed in Greco-roman philosophy and state building plus the influence of the Book or Aramaic religions.

On top of that my studies shape my information sources and world view. I studied a Bachelor in Physics, a PhD in cosmology, did projects in neuroscience, astrophysics, dynamical systems, perturbations, information theory, causality, human evolution and cultural loss and cultural survival. These lines of research are the framework in which I am basing the texts presented here.

Moreover, in that particular “western” view, I come from València, from a catalan speaking family where both of my grandfathers are from the same town I was born (Sagunt), both being Catalan speaking. Both of my grandmothers emigrated to my town in the 40s (in the psot civil-war period) with their families, coming from the interior of València, from a region that was previously Aragonese speaking and switched to Castilian. As with many other mixed families, my linguistic landscape is mixed. My maternal grandmother did not switch to Catalan in the family environment, while my paternal grandmother did. The main economical sources of my grandparents where linked to the land, as farmers, orange orchards and orange industry, bakery and later on neighbourhood retail shops. In general terms they where from lower to upper middle class range in their society at the time.

Although inside of a mainly Catholic society, I have been raised a free thinker, with agnostic parents. Since childhood I always have felt a natural inclination to skepticism, empiricist and atheism. All these inclinations where allowed or encouraged in my educational and family circles, even by my paternal grandmother, who is the most religious and spiritual person in my connections. Although a christian believer, she is not a devout practitioner and is quite skeptical of the institution of the Catholic Church. One of her sayings being “do what the church says, not what the church does”. I have had little interaction with the Catholic church structure, other than the festivities, and enforced learning program at 6-7 years old that was required to do a first “communion”. Even in these classes I have been able to express my early atheism, at the little price of being put to face the wall for extended periods of time.

My parents move within the left-leaning Catalan/Valencian nationalism, which pursues auto-determination by our people in particular, within the historical boundaries of the pervious Kingdom of València, and by historical cultural groups in general My parents shifted away from the land and businesses, got university education and worked mostly at government jobs (city hall taxes and school- high school counselor and head teacher). The land itself in Valencia is of high significance, is one of the most fertile irrigated grounds in the planet, with extensive irrigation channels dating back centuries and developing a industrial level production of fruits, mostly grapes and then oranges.

To expand a bit on my unique cultural background, Valencian and Catalan cultures are quite special inside the Iberian and Spanish context. There are 3 states in the peninsula (Andorra, Spain, Portugal), plus a small part of the United Kingdom (Gibraltar). As Spaniard passport holder, I have unrestricted access to the colonial lands outside the peninsula: the Canary Islands and Ceuta and Melilla.

There are still 4 main languages in the peninsula (Euskara/Bask, Catalan/Valencian, Castilian/Spanish, Galician/Portuguese) and at least 3 other latin languages that are rapidly disappearing or are quite in the minority (Aragonese, Bable/Asturanu, Occitan/Aranés).

Historically, we have layers of culture that most of us can trace to Iberians, Celtics, Phoenicians, Carthaginians, Greeks, Romans, Germans, Arabs and Berbers/Amazigh. And in particular catalans are the last colonisers of the Valencian land, which was predominately dominated by Arab culture by the time of the Catalan colonisation in the XIIIc.

For few centuries my land was the home of the three main Abrahamaic religions, Judaism, Christianism, and Islam. But, within the Spanish monarchy in the Iberian context, they outlawed the other two religions and expelled every family that was associated with the practices or ancestry of the Jewish or Islamic religions. The Jewish heritage peoples where expelled in 1492 and the muslim heritage peoples in 1609.

In particular, in the town I was born, it is estimated that jewish population peaked at about 20% of the town population before being expelled, and muslims where about 20-30% before being expelled. So within 3-4 generations almost half of the population of my town was kicked away from their ancestral lands. This could be seen archeologically in empty houses in the old Jewish quarters that where scarcely inhabited until the XX century.

The peoples remaining from these other religious and/or ethnic groups were under strict scrutiny. They were forced to adopt Christian Catholicism and they were heavily punished if they were found to violate the practices. That is where the infamous “Spanish Inquisition” comes from.

Therefore, I am from a land depleted form its historical religious and cultural diversity, from a cultural group who’s main language comes from colonisers to the north, and our language itself has been prosecuted in a more or less stringent way for the last few centuries. Yet, we still widely use it, even if it is in decline.

Valencia is also the home to a staggering number of highly visual and impactful cultural traditions and festivities along the territory, or at specific towns that are involved in a grandeur public display. Among others these are: Falles de Valencia; Fogueres d’Alacant; Tomantina de Bunyol; Moros i Cristians d’Alcoi; Correfocs (shared with Catalunya and Balearic islands); la Cordà de Paterna; Muxarangues d’Algemesí; Bous al carrer i Bous Embolats; Bous a la Mar de Dènia; el Misteri d’Elx; la Foguera de Canals; Gegants (Giants and big heads, also shared in many other places of the Iberian peninsula and Europe, especially France and Belgium); Carnivals, shared with most of the Catholic world; and the Holy Week parades (shared with most of Spain and Latin America), which in the case of Sagunt’s Holy Week, it seems to be among the oldest ones, with its origins placed in 1492 and associated with the converted Jews and textile workers.

This framing is intended to raise conscientiousness that in a different socio-cultural background, with different interests, worldviews, formative years, the topic of this text could take a completely different perspective. Humans are the only animal (that we know of) that can sit at night looking at the stars and start wondering how would be the universe in 100 years, 1000 years, 10.000 years, 100.000 years, 1.000.000 years, 1 billion years, 1 trillion years, and where we will be in that time, even there will be such a thing as “humans” then. Moreover, these thoughts would make these humans act NOW in certain ways. To illustrate this point, there is an exercise that is passed to philology students to communicate to people living tens of thousands years in the future to not enter radioactive waste dumpsters. Under this simple exercise there is the deep thought about caring about the future so far removed from us cultural that current communication would be mostly gone.

But beyond these thinking, star-dreaming, “nuclear waste” worried humans, we created something new, the concept of “humanity”.

Therefore, I encourage the question itself to be shared and explored by many other different people, because, willingly or not, we are “forced” to live in the age of “humanity”.

We are no longer simply humans, that time has passed, we are now “humanity”. “Humanity” understood as a willingness to include every single individual on this planet that we can catalogue as a biological “hominid species” in a kind of tabla rasa where we are all equal and there are universal rules applied to all. These rules emerge, in big part, from the cultural background where I have been raised and nourished. Nevertheless, we will see the limits of this universal view, where they are and why.

This writing is about “humanity”, not humans. How “humanity” came to be, how “humanity” can “think”, and if “humanity” can also look at the stars, realise the beauty of the question, and the unique time “humanity” is living, and see what these thoughts, if they exist at all, would make “humanity” act NOW.

Next-> Disclaimer

Bad economic teaching

Posted on by wanderer

file-20190403-177178-4udx5c

https://theconversation.com/why-the-world-is-due-a-revolution-in-economics-education-112785

How economic theory is disentangles with the social actors that drive it.

Sidelining politics, history and broader ideas while teaching economics, as most professors do, is like studying the “natural” flows of water in the Netherlands without taking into account that there are people living there who are steering it, building dikes, reclaiming land and channelling the water – and ignoring that they have been doing this for thousands of years already. You can’t study the system while ignoring the people who make it.

Zambia, a country little known in here.

Posted on by wanderer

https://theconversation.com/zambia-debt-unpaid-salaries-and-a-poor-harvest-have-sown-seeds-of-crisis-116028

The article talks about the past government changes, how the country was as an oasis for freedom fighting against white dominated regimes in South Africa and Namibia. Also talks about the current government and how it went into vanity projects financed by high dept, which will be difficult to repay.

Zambia also had a British origin president for a while, but who was against withe interests on the ex-british protectorate.

llibre de viatges 30: Vietnam 7, Etnicitat i Muntanyes

Posted on by wanderer

Una cosa que aprendràs a descobrir d’Europa quan isques al món és que a Europa tot és molt diferent, i som molts cops escepcions en coptes de la norma. Una d’aquestes excepcions de les quals vaig ser conscient a Hanoi, visitant el seu gegantí museu d’etnografia, em preguntaren quantes tribus o grups ètnics hi ha espanya. Jo vaig dir que a tota Europa en sort hi ha una! (els suomis) i que estirant molt el concepte de tribu pot ser els bascos podien contar.

Perquè la pregunta? Perquè el museu? Bé al Sud-est asiàtic, tot i tindre estats des de fa milers d’anys, mai s’ha procedit a fer la unificació cultural, social, d’estils de vida i de visió del món que hem efectuat a Europa des de l’època dels romans. Ací encara conviuen societats matriarcals de pocs milers de persones, dones girafa, adoracions als morts i esperits, cases tribals gerres de clans… amb els milions que fan una vida de ciutat global a les metròpolis. Ací els turons i muntanyes han oferit refugi a l’aprensió que tenen les civilitzacions pareixen tindre cap a grups humans més reduïts, amb formes menys organitzades, menys estratificades, de funcionament. Ja al segle 5è abans de la nostra era escriptors Xinesos es queixaven de la barbàrie del pobles que es pintaven la pell en tatuatges, que no cultivaven, que no feien muralles al voltant dels seus pobles o no es tapaven els torsos.

S’especula que tota eixa pressió civilitzadora ha fet que molts dels grups culturals del sud-est asiàtic es desplaçaren de les planures de la xina cap a les muntanyes del sud, i des de les planes fluvials dels grans rius que naixen d’eixes muntanyes cap a les valls abruptes que els alimenten.

Tot aquest procés de milers d’anys ha fet que ara l’interior de tots aquestos països mostre una diversitat etnològica, cultural, de vida, de societats, de cultes, d’arquitectures, creences, llengües i costums probablement única al món.

Tot això ens espera a les muntanyes. A tot l’interior de l’estret Vietnam, i estenent-se cap al muntanyós Laos i selvàtica Cambodja, hi ha un calidoscopi de pobles i gents que hi viuen amb les seues cultures, tradicions, llengües, vestimentes i formes de vida que han evolucionat independents unes de altres i han continuat les seues vides fins ara prou lliures de la influència dels grans pobles de la zona (els Viet, els Han, els Thai-Lao, els Kmer, i més allunyats, els Birmans). Això ha permès mantindre tradicions ancestrals i de crear-ne de noves, mentre es copiaven alguns trets culturals els uns als altres, de forma que per a un etnòleg, i per a qualsevol ser humà, aquest territori és una caixa de sorpreses i curiositats única. Per això la pregunta de on són les nostres tribus, el nostre gran museu, ells hi son tan habituats a viure així, en una gran pluralitat humana a tocar, que esperen que nosaltres en tinguem de similar.

El curiós és que, segons el museu d’etnografia, molts d’aquestos pobles han arrivat a les muntanyes recentment, sXIX, XVII, XVI, el que deu ser degut a una combinació de desplaçaments forçats, molts fugint dels territoris tradicionals de la xina. Sospite que també permeté aquest repoblament de les mateixes terres per moltes gents l’arribada de nous conreus (com el panís, i el moniato) que els permeten viure a aquestos territoris, llocs preciosos però difícils d’habitar i controlar.

Perquè la vida ací no és fàcil. Jo hipnotitze que molts grups han pogut sobreviure agafats a les pendents de les muntanyes perquè els van arribar menjars de l’Amèrica que feien productius sols poc adients per a l’agricultura anteriorment. Allà tenien plantades grans quantitats de panís, un aliment meso-americà que no hi podé arrivar fins més tart del segle XV. Tot i això la dacsa sobretot s’utilitzat per alimentar les besties allà tenen, els omnipresents búfals d’aigua, els porcs i les gallines. Açò combinat amb l’arrós que es pot plantar a algunes valls i muntanyes, i el moniato, no molt comú quan hi vaig estar, però que aporta moltes energies, fa que gents molt diferents visquen frec a frec en un mateix territori.

Tota aquesta diversitat i cohesió fa que el visitant i expert tinga accés a espectacles en que avança pocs centenars de metres i pot vore grans contrastos en la forma de vestir i de viure de les gents de les muntanyes, arribant a vore escenes en que pobles de cultures i llengües completament diferents que s’unixen per fer actes comuns com la sega de l’arròs.

La passejada per aquestos territoris és espectacular, les muntanyes s’alcen com torres del terra, com si foren pilastres trencades que s’hagueren arredonit a la punta i cobert de vegetació, verda, frondosa. Altes valls fan que moltes de les carreters i camins discorren engatjades a cavall de les llomes de les serres, donant un paisatge corprenedor a cada corba, i tot decorat amb núvols i boires que s’encaramen i asomen rere cims i besants, tapant i descobrint les profundes valls. Pins també hi apareixen, recordant-me al pi blanc, tan oblicu al mediterrani i fent-me sentir un poc com a casa.

Entre mig de tot discorren les seues gents, amb les seues cases i robes. El que més deixen vore és la seua agricultura, panís a les empinades muntanyes, i arrós de cultiu sec (hi ha varietats que creixen sense necessitat d’irrigar-los) quan el terreny el permet. El trànsit dels locals és encara habitualment a peu, sols o al costat o damunt dels grans i amples búfals d’aigua que ajuden en l’agricultura. És habitual per aquestes carreteres vore, sobretot a dones a peu, carregant grans feixos de llenya, al cap o a bosses o cistelles nugades al cap. També a xiquets que des de l’edat en que poden caminar van solts per els camins per explorar el gran món lliure però dur en que viuen. Com quan jo era xicotet a la muntanya, els més infants corren i corren arreu sense pantalons ni bolquers, preparats per pixar i cagar on necessiten, mentre fan l’entrenament en les costums humanes de contenció de defecar. Ací els xiquets tenen llibertat absoluta de moviment ja que no conten amb les restriccions de seguretat de els ciutats. El transit de vehicles és molt limitat i no hi ha gent “roin” que els puga o vulga fer coses. A més són comunitats molt xicotetes en que tots s’ajuden i coneixen, de manera que si un xiquet es perdera o es fera mal l’ajudarien ràpidament i el tornarien en la família.

Si no hagués experimentat aquest tipus de vida jo mateix als mesos d’estiu de la meua infantesa em pareixeria descabellada aquesta forma de viure, sobretot dels del punt de vista de societat sobreprotectora dels infants, que la meua s’està desenvolupant. En la mentalitat occidental moderna això és tan rar de vore que sobta tot i jo haver-ho experimentat fa 20 anys. A la nostra societat s’ha sacrificat ja fa molt de temps la seguretat per la llibertat, a tots els nivells de fet, però especialment a l’infantil, on els nostres pares encara ens conten com ells jugaven sols als carrers de les ciutats i això ara ja no passa ni és imaginable. I això afecta molt a la vida de societats, a mi m’ha afectat molt en positiu tindre aquells moments de llibertat infantil, on tenia el món per a mi per explorar sol o en amics de la meua edat. Si a mi em marcà tant, com serà de gran l’efecte per ales societats?

L’únic problema és que un entorn de muntanya, de camp, et deixa volar amb el cos i la imaginació, però poc més. No hi ha cinemes, videojocs, biblioteques, teatres i altres amenitats per al creixement de l’individu i per a pal·liar la falta de llibertat espacial tan comuns a les ciutats. Més avant això farà que veja tots els joves d’un poblet ficats en un ciber local par a jugar jocs online (la connexió d’internet a Vietnam és increïblement bona i econòmica).

En tot cas aquest xiquets, com jo, tenen llibertat absoluta de moviment, en escenaris màgics plens de valls, cims, boires, roques de mil formes, conreus i camins i caminets i senders de muntanya que amaguen misteris que només els xiquets coneixen, o cavernes enormes que s’han menjat un quart d’una muntanya i que tot i vore’s des de la carretera ningú visita. Ha i jo entrarem a aquesta cova que s’havia menjat un quart de la muntanya, per un camí prou tortuós que haguérem de descobrir ja que ningú no la visitava.

Altre aspecte tan i més espectacular a destacar són les gents d’aquesta terra. Simplement circulant pels camins et pots trobar en meitat d’un enterrament, on els locals amablement i somrientment et convidaran. El que vaig presenciar a part de tota la gent anar vestida de negre, a mode occidental, havien decorat el camí amb milers de retalls i elaborades figures de paper formant una especie de cilindres alts i simètrics, com eixos talls que fas a paper doblat i quan els obris fan complexes figures repetides. Li vaig preguntar a Ha que significava i no em va saber dir, però allà hi havia una important comunitat local.

El més impressionant a les muntanyes, com a molt de l’Àsia, són els mercats. Allà la gent se reunix per comprar i vendre el bo i millor que tenen, i per mostrar-se a ells mateixa en el bo i millor, especialment les dones. En aquestes terres del nord de Vietnam (nosaltres recorreguérem nord i oest de Hà Giang) cada grup té la seua vestimenta tradicional, especialment les dones, i en fan gala de la més brillant mostra els dies de mercat.

Els mercats a la muntanya encara són coses rudimentàries, amb estants de fusta o al terra, construint

incerts carrers i passatges descuidats, però tan plens de gent, mercaderies, i vestimentes de tot tipus i color que es com traslladar-se a altre món, a altra època. Imagine que mercats a l’Europa medieval deurien haver donat una sensació similar al que vivia allà. Amb mercaderies des d’artefactes soviètics fins a grans búfals d’aigua a la venta –a una part del mercat dedicada als búfals. El menjar constituïa milers de nous aliments i productes frescos de les muntanyes. Visualment estava dominat per les acolorides pebreres. Olfactiva i degustativament dominaven els llocs de menjar calent que em moria per provar. Les robes, on venen els vestits tradicionals de la zona, et traslladen a un món alien on color vius, bandes estretes que combinen brillants blaus, verds, grocs, rojos et fan caure en una psicodèlia de formes i tons i al agent en si, fent la seua vida, comerciant, lluint les seues gales, tot a un escenari de 360º en que una representació continua s’orquestrava per a mi. Tot a un mercat és un deler per als sentits, vista, olfacte, tacte, gust.

Però mencionaré un detall curiós que et fa tornar al món globalitzat del segle XXI. Un dels estants venia, amb brillants colors rojos i un logo d’una tomata, tarifes per a mòbils. Allà es mesclaven les dones amb els seus cuidats vestits tradicionals plens de formes i colors, i carregant els xiquets a l’esquena en teles, amb vietnamites clarament de ciutat, amb els seus pentinats de saló, ulleres de disseny, i samarretes de publicitat, sense cap interès estètic, mostrant els colors i logos de la companyia.

Aquest contrast entre tradicional i practicalitat tecnològica a tots els nivells m’eixirà a l’encontre a moltes parts del camí per vindre. Es especialment cridaner quan vas a zones remotes com aquestes.

Llibre de Viatges 29: Vietnam 6, Nord i Hospitalitat.

Posted on by wanderer

Després d’uns dies de relax i fer turisme a l’illa de Cat Ba, que forma part de la famosa i preciosa badia de Hạ Long (amb els seus pedestals de pedra eixint de verticals de les aigües),  encaminarem cap Hanoi, la capital de Vietnam del nord, al nord del país, i capital del Vietnam modern. Hanoi és una ciutat asiàtica de dimensions descomunals, Similar a Hồ Chí Minh, però més xicoteta, i tot un altre món.

Tot i ser una metròpolis està fortament ancorada en les tradicions i el passat. En cap lloc veus una modernor opulent que ho inunda tot, al contrari que a Hồ Chí Minh. També hi han arribat en tot cas els Kentuqui fray chiquens al creuament més popular de la ciutat, hi ha símbols dels EEUU per tot, però romanen modestos en una ciutat d’alçades baixes, sense grans gratacels i on inclús els edificis d’inspiració soviètica tenen un protagonisme menor. Hi ha molt a dir fe Hanoi, i molt s’ha dit a altres llocs, però el que domina és aixà atmosfera d’antiguitat en un món que l’ha canviat, amb cases baixetes, carrers col·lapsats pel tràfic humà, però amb gent que encara fa vida al carrer, amb els milions de llocs de menjar de carreres que ho inunden tot. Un lloc on sota el tòrrid sol d’agost la gent es construïx pistes de bàdminton en qualsevol vorera que ho permet, on hi juguen amb raquetes o amb els peus. Gent que va a córrer de bon matí per fer esport, confluint amb els rius de motos que fluïxen per les venes de la ciutat, concerts al carrers, jovent fumant pipes, carrers gremials on desenes de tendetes s’especialitzen ven vendre només paelles en un carrer, o altre en que només venen ventiladors, o en altre només pots comprar-hi làpides.

Un llegat comunista que si que hi domina és que tenen un parc enorme, en el centre del qual hi ha edifici faraònic fet per emmagatzemar al Hồ Chí Minh embalsamant, tipus Lenin a Moscou. El més curiós és que el Hồ Chí Minh va demanar expressament que l’incineraren i no feren cap homenatge a la seua tomba. Però tot règim comunista pareix haver arribat a la conclusió que necessita una figura a la que idolatrar com a part del seu esperit. Si aquesta figura està morta millor que millor ja que es pot utilitzar com al poder més li convinga, els escolars Vietnamites els ensenyen que s’han de referir a Hồ Chí Minh com a “tiet Hồ”. També canviaren el nom de la segon ciutat del pais, i capital del Vietnam del sud, Saigon passant a ser Ho Chi Min City (o HCMC per abreviació), a mode Leningrad com San Petersbourg. El perquè s’idolatriza a les figures revolucionaries en tots els règims comunistes que han creat governs al mon és quelcom que em pregunte i segur que ha estat adreçat a molts estudis, però sospite que no te res a vore en el comunisme i molt a vore en la natura humana i com de fàcil és per a la natura humana crear cultes en les que seguir a una figura real o imaginària.

Jo no el vaig visitar al Hồ Chí Minh embalsamat, s’acostava el 75 aniversari de la independència de Vietnam del Nord de França (el 1950) i el 50 aniversari de la victòria contra el Sud i la reunificació (1975). En aquelles dates el peregrinatge cap a l’home era considerable, les cues per visitar-lo s’estenien per hores i hores en aquells jardins, aquells Camps Elisis Vietnamites.

Hospitalitat

Des de Hanoi el meu amic va Volar a casa, a partir d’allí jo vaig començar a mesclar-me entre els vietnamites joves, molt dinàmics i en un bon nivell d’anglès. En general la sensació que et dona la demografia jove de Vietnam és que tenen molt poca vergonya, a l’igual amb la poca vergonya que tenen quan els fas fotos, fen-te carases quan posen a la foto. Em fou prou habitual, quan estava sol, que aquells que tenien un nivell d’anglès suficient es posaren a parlar amb mi a les parades de bus, a parcs i cafès, en qualsevol moment que estava parat. Després em digueren que els seus professors els animaven/obligaven a que quan veren a un estranger se li dirigiren en anglès, per practicar. A més eren extremadament amables i considerats, oferint-me consells, ajuda i interès. Aparentment tenen una societat en que és perfectament normal ser obert a la gent, però sobretot mostren hospitalitat davant un estranger, no sé si social o institucionalitzada (com voré a Myanmar on cartells del govern animaven a tractar bé a l’estranger). Aquesta actitud em sorprendria més si no fos conscient de les enormes diferències de tracte que inclús a la xicoteta Europa hi ha. Al nostre continent depèn de les societats que estigues hi ha un tracte al foraster extremadament diferent. Hi ha llocs d’una amabilitat extrema, contacte energètic i pròxim des del principi, tot i que no es sàpiga la llengua de l’altre o no hi haja bona comunicació (això serà el cas meu a Vietnam). Hi ha altres societats que intenten evitar o minimitzar cap intercanvi, em passarà un poc a Laos. En tot cas la interacció social realment tota una barreja de graus intermedis i en últim grau depèn dels individus en qui et trobes.

Però que fa que societats pròximes o llunyanes canvien tant o s’assimilen tant en el seu tracte personal? Certament no tinc la resposta definitiva, hi ha tota una mescla d’idiosincràsies, detalls i matisos que hi contribuïxen, com mostra el cas europeu. Però un factor (obvi) que afecta molt és el clima. Generalment a més càlid el clima la gent és més oberta, tot i que no sempre és complix. Altres factors voré al llarg del viatge que afecten molt són cultura, circumstàncies del moment (estar en un conflicte armat, o un règim totalitari que controla a la població), sensació col·lectiva (molta o poca inseguretat), i confiança en ells mateixos.

En general en el meu viatge em voré exposat a molts tractaments personals diferents, on notes les diferències de lloc a lloc, però que sent la majoria llocs càlids i jo viatjant sol faran que experimente majoritàriament l’amabilitat, la curiositat, hospitalitat i acolliment dels locals.

En aquest període deprès que el meu amic David partira, ja viatjant sol altre cop, i confiant en la població local, vaig començar a demanar allotjament a cases de la gent. Ací he de parlar d’una eina que en feia prou ús, una pagina web anomenada CouchSurfing.org

CouchSurfing (literalment “surfejant sofàs” de l’anglès) invita al concepte que molts hauran experimentat alguna vegada de quedar-se alguna nit de convidat al sofà d’un amic o conegut que viu a terres estranyes. La pàgina el que fa és facilitar i permetre el contacte entre gent que busca aquest tipus d’interacció en gent en terres estranyes i un sofà on reposar. El més valuós de tot és connectar amb la gent del lloc on passa. Sobretot quan l’amfitrió té curiositat per conèixer els estranys viatgers que passen per sa casa. Així s’enllaça persones desconegudes per un intercanvi mútuament beneficiós i culturalment genial que no té preu.

Coneixent els “peròs” de la meua societat, he de fortament dir que no hi ha problemes majors amb aquest sistema. Hi ha tot un sistema de referències d’hostes i amfitrions que elimina cap dubte que pugues tindre a l’inici. En general et trobes a gent disposada a oferir la seua casa a estranys, i gent disposada a estar a casa d’estranys, aquesta obertura mental ja fa un filtre de gent disposada a ajudar i ser bones persones.

Allà a Hanoi em vaig hospedar i quedar per visitar la ciutat a mans d’alguns Vietnamites que vaig conèixer a eixa pàgina. Els menjars que adquiria a Vietnam (sense saber que provava) eren bons i el cafè deliciós (pararé més de menjar i cafè) però vas conduit per un expert en la gastronomia i cafès locals l’experiència és magnífica, encisadora, deliciosa, i un punt orgàsmica, de descobriment, i de completa exaltació dels sentits.

Vaig descobrir costums curioses dels Vietnamites que em recordaven a casa, adolescents i joves menjant pipes per a socialitzar, prendre la cervesa a la terrassa del baret, vellets que es duien les cadires per tindre lloc al carrer hores abans que començara un gran esdeveniment (com els actes per l’aniversari de la independència).

Però sobretot, interactuar amb locals que saben anglès et permet molt més conèixer la cultura del lloc. Sí el teu interlocutor té un bon nivell d’anglès (la llengua franca universal) pots preguntar els detalls de la cultura, vida i societat que et xoquen tant quan viatges. Moltes de les conclusions que he oferit abans explicant el funcionament de les coses, com l’aparent indiferència als símbols dels EEUU venen de converses ací.

Allà trobaré a la Ha, una vietnamita que li agrada molt viatjar, i poc treballar, en la qual iniciaré un viatge per les muntanyes en motocicleta, per vore paisatges i per escapar de l’alta calor de la ciutat de Hanoi en Agost. Ha és un nom prou habitual a Vietnam però que recorda a un crit en la nostre llengua, com ha!. Ja després a altres països veïns em diran que molts dels noms Vietnamites es posen just després que el nadó naixia, i la forma de decidir-los és fent sorolls o llançant objectes, i el só que allò fa, aquella onomatopeia, serà el nom. Pareix un procés molt estrany, i poc seriós, però hi ha altre pobles que posen noms onomatopeics als recent nascuts per a que els mals esperits no s’hi vulguen acostar. No és el cas dels vietnamites però, que em confirmaran que no s’elegia els seus noms així, si no que eren noms habituals que es posaven a la gent, sobretot tractant-se el Vietnamita de ser una llengua tonal, en moltes paraules curtes d’una sola síl·laba, però en molts tons de pronuncia diferents. Però el fet que els pobles veïns, que tenen llengües més sil·làbiques, i noms més llargs, ho fan com un acudit, que reflectís la visió que en tenen d’aquesta gran diferencia de noms.

Llibre de viatges 28: Vietnam 5, Guerra

Posted on by wanderer

IMG_5596

Un no pot parlar de Vietnam actualment sense pensar en la guerra que ells tingueren contra els americans, o com a Vietnam li diuen d’una manera un poc més pomposa, “La Guerra de Resistència Contra Amèrica”. El front de la guerra en els EEUU estigué durant molt de temps a prop de Hoi An, al nord de l’antiga capital de Huế. Anant cap al nord aprofitarem per visitar uns poble auto-soterrat de Vĩnh Mốc. Un xicotet exemple de la idiosincràsia d’aquesta gent i de la guerra.

El poble de Vĩnh Mốc estava a la que fou per molt temps la línia de foc entre el nord i el sud, rebent immensitat de bombardejos. La gent vivia vora mar, a damunt d’una terra/roca mort argilenca, per tant fàcil d’excavar. Aquesta gent en comptes de fugir de lloc es dedicaren a cavar un xicotet traçat de túnels que connectaven amb la mar. Feren túnels a uns 10 metres de profunditat, però com les bombes arribaren a perforar a eixes fondàries, feren nivells més profunds, a uns 30m. Allà dins podien continuar fent les seues vides, educant als xiquets, cultivant els camps anant a pescar, tot amb la seua base sota terra, eixint a fora en els breus instants en que els bombardejos aminoraven feien vida a fora, normalment a les nits.

El poble autoexcavat pertanyia al territori controlat per Vietnam del Nord, quan l’exèrcit del nord descobrí aquesta gent i l’entramat que havien fet s’uniren amb els del poble per expandir el sistema de túnels, fer una infermeria/hospital, i una base militar. El lloc tenia importància cítrica perquè a més de fer la frontera de facto hi havia una xicoteta illa, Cồn Cỏ (Khu bảo tồn biển Cồn Cỏ, Tiguer island), a prop de la costa, la qual estava a mans dels comunistes del nord. Aquesta illa ajudava a la logística i defensa contra els atacs del  Vietnam del Sud, també Vietnamites però amb fort suport dels EEUU i els avions bombarders dels  EEUU.

IMG_5533

Quan es parla de la guerra de Vietnam res no queda clar, ja que ens arriba la versió des EEUU molt esbiaixada, i no s’entén que es lluitava i qui lluitava. Segons les pel·lícules dels EEUU pareix que siguen ells qui lluiten contra els Vietnamites, però no és així. En un principi pareix un cas molt similar al de Corea, hi havia un govern comunista del nord, en influències soviètiques, i altre govern del sud, en influències imperialistes. Això fou conseqüència de al divisió del territori, prèviament controlat per japonesos, després de la 2a guerra mundial, anàleg al cas de Corea, inclús una zona desmilitaritzada en el paral·lel 17, just al sud de l’illa de Cồn Cỏ.

Però ací s’acaben les similituds, el fet que els japonesos controlaren Vietnam és circumstancial, només el controlaren en els anys de la 2na guerra mundial, ja que prèviament havia estat colònia/protectorat de França, i aquest territori ja havia lluitat en els anys 30 i 50 dos altres guerres que pretenien alliberar el territori de la influència de poders exteriors. D’allà sorgís Hồ Chí Minh, el lider de la resistència que fou empresonat en els anys 30 pels francesos, que alliberà al nord del control francès en la 1a guerra d’Indoxina (1946-1954) i que morí poc abans de vore la victòria del seu bàndol en la guerra pel control de tot Vietnam.

Després de la 2a guerra mundial el territori fou entregat als francesos pels poders internacionals, tot i que en les fases finals de la guerra els propis vietnamites del nord havien recuperat el poder de mans dels Japonesos, que els cediren el territori al nord del paral·lel 16, sense l’ajuda dels poders occidentals però ja amb la derrota del Japò imminent. Xina hi entrà i reconegué el govern de Hồ Chí Minh, que governà per uns 20 dies. Les autoritats franceses tornaren a recuperar el seu rol colonial. Aquesta ocupació desencadenà hostilitats liderades per Minh que finalitzaren en l’any 54. El país es separà en 2 al llarg del paral·lel 17 però la gent s’hi podia moure a un costat i l’altre per un any.

En el sud s’instaurà un emperador (que havien posat els Japonesos) i un dictador com a govern. En el 56 havien de fer eleccions per elegir governants per a un país unificat però en eixos dos anys cada govern netejà l’oposició i feu eleccions lliures no foren possibles, especialment al sud, on es preferia al Viet Minh, però guanyà el dictador Ngô Đình Diệm  per un 133% a l’àrea de Saigon (de cada 100 persones que podien votar 133 votaren per ell…). El sud declarà la independència i formà un govern pròpia, mentre al nord les eleccions les guanyava el Viet Minh amb un més modest 99% dels vots.

El dirigent del sud, Ngô Đình Diệm, era una especie de dictador excèntric i catòlic que dedicà el Vietnam a la Mare de Deu, i començà una forta campanya contra els comunistes i forçava a pobles a convertir-se al catolicisme per rebre menjar. Monjos budistes s’immolaven en flames en protesta i l’esposa del dictador va dir que “si necessitaven combustible per a la següent barbacoa budista, ella els donava ala gasolina”. Aquestos atacs contra la població budista i rural en general feren que fos altament odiat, i rebés un cop militar en el 63 on l’assassinaren.

En seguida el conflicte al sud el sud continuà creixent, esponsoritzat per el nord que ajudava al famós Viet Cong, que no era més que les milícies de locals del sud que volien derrocar al govern del sud. Allò anà creixent i en els anys 60 el govern dels EEUU en paranoia de la influència creixent dels comunistes (en l’any 49 Xina havia acabat la guerra civil en favor del bàndol comunista, del 50 al 53 els EEUU lluità en la guerra de Corea i en l’any 59 Cuba havia passat a mans de guerrillers aliats en el moviment soviètic). Els EEUU ho veia tot roig o blanc, i no apreciava la component de alliberació nacional del conflicte (que ja he comentat), en la qual ells haurien de ser molt més simpatètics ja que ells lluitaren per una trencament amb la metròpolis britànica, sols que ara lluitaven per descolonitzacions que els afavoriren a ells. Per tant, durant els anys 60, pensant que lluitaven contra comunistes i no contra independentistes, decidiren parar a tot preu el conflicte en Vietnam, pensant que seria anàloga a les Corees. Invertiren quantitats exorbitants de bombes i gents per a ajudar a sobreviure a un govern que la població local veia imposat i controlat pels poders occidentals. En tot cas el  rol dels EEUU en el conflicte fou menor  ja que majoritàriament es tractava de vietnamites lluitant contra vietnamites en el sud. Mentre Vietnam del nord prenia cada cop més control del conflicte a mesura que la influència del Viet Cong del sud s’anava erosionant militarment perquè el govern del sud i EEUU els anava aniquilant, obligant-los a construir les extenses xarxes de túnels tan famoses.

La guerra al Vietnam s’utilitzà de guerra proxi dels poders del món, els sobiètics i els maoistes ajudaven a Vietnam del Nord, que era un estat independent i per tant controlava tots els seus recursos internament. El sud era suportat per estats occidentals, principalment EEUU (però també Austràlia, Nova Zelanda, Corea del sud i Tailàndia) i eixa ajuda era imprescindible ja que  el sud tenia una guerra civil que feia que no poguera controlar tots els seus recursos, perquè lluitava contra la seua pròpia gent a l’hora que lluitava contra el nord i els seus aliats. La guerra no es guanyava i el nord cada cop hi tenia més la ma en fer atacs massius. Les protestes dels hippys als 60 i 70 feren que la població dels EEUU es canses del conflicte i en l’any 1973 es retiraren fent que en dos anys el govern del sud, ja sense el seu dictador ni el suport dels EEUU, caiguera en mans del nord, unificant així el país en el que coneixeré, un país ric, ple de gent jove vibrant, en energia, i en molt poca mentalitat comunista més que el partit del govern.

IMG_5554

Tornant als túnels de Vĩnh Mốc, allà els túnels no són tan xicotets com els que trauen als documentals del Viet Cong. En aquells túnels la gent hi vivia, hi tenia hospitals, escoles, i sales de reunions. És un complex prou impressionant. Els túnels eren un poc més amples que una persona, de manera que si algú es creuava en la direcció contrària podien passar un al costat de l’altre, eren suficientment alts com per anar de peu, inclús el meu amic que mesura 1.80m podia avançar sense agatxar el cap al majoria del temps. La sala més gran era la de les armes, que també servia de sala de reunions. N era més que un túnel fet més ample, com el doble d’ample, per tant era un rectangle llarg en excavacions a la tova terra on posar els fusells.

IMG_5562

La gent dormia en forats baixos excavats ací i allà als laterals dels túnels, tot el complexe estava fet en pendent per evacuar aigües, i uns pous donaven respiració al complexe, que estava excavat uns 8m sota terra, una necessitat per protegir-se dels projectils que constantment atacaven la zona. La infermeria i l’escola eren cavernes un poc més espaioses en que podien cabre 5 o 6 persones sense molestar-se, i estaven construïdes a prop dels penya-segats que donaven a la mar, on tenien obertures que els donaven ventilació i un poc de llum natural. Aquells túnels eren poc turístics per tant unes 2/3 parts d’ells estan a obscures, que és com originalment estaven ja que no hi havia electricitat quan els feren. Vaig recórrer aquestes seccions a obscures, el qual era prou fàcil ja que només és un periple recte, sense massa bifurcacions, el qual et permetia recórrer-los a fosques només palpant-los amb la ma i recordant el mapa on estaven les poques bifurcacions. La sensació que la gent allà havia viscut amb aquella obscuritat i quietud, estant bombardejats a damunt el seu cap era una cosa que pocs llocs més del món per a visitants poden oferir.

IMG_5590

El que il·lustra aquest cas és la perseverança d’aquest poble que en les pitjors condicions possibles no renuncien a la seua terra i al seu lloc mentre hi puguen romandre. Em donà la sensació que si hi ha un camí que els permeta complir el que ells volen, per difícil que siga, col·lectivament faran l’esforç per portar-ho a treme. Eixa mentalitat col·lectiva contrasta bastant amb la de l’oest on en un poble així segurament els seus individus s’hagueren escampat cap a altres zones més pacífiques per protegir-se a si mateixos. Però bé és pura especulació per al meua part, en només un cas concret com a exemple.

Finalment en la part de bellesa de la terra comentar que de camí a Vĩnh Mốc des de Don Ha (on llogarem una moto), anàrem vora la costa. Allà les platges són con les de Phu Quoc, verges, blanques blanquismes, amb només barquetes de pescadors i sense ningú més allà. És tot un paradís solitari dels que em cansaré de vore al llarg del meu viatge, són paradís per la seua bellesa i per l’absència de gent, gent que no va a gaudir-ne, com nosaltres a occident si que ho fem, per al diferència cultural on en aquestes cultures les platges, el bany a la mar, i el posar-se morenos es veu completament diferent.

IMG_5519